La Setmana Santa ha tornat. Amb epidèmies, guerres, pobresa, inflació, estadístiques turístiques, percentatges d’ocupació hotelera, preus dels combustibles, escapades per descansar, per oblidar, per visitar la família, representacions de la Passió, processions, penitència, dejuni, bunyols, bacallà... I a un fosc racó d’una església una dama vestida de negre tornarà a orar. Les seves conviccions tenen més de dos mil anys. Sap que la seva última nit s’aproxima i que qui no dubta no resa. Que a la societat actual àvies i avis són tan inútils com els trastos vells, però que com més avança la societat, més augmenta la xifra de persones molt grans i més es perllonga la seva vida. És cristiana i, com a tal, una escèptica que confia en Crist. Ha vist que espiritualitats orientals, noves religions exòtiques, esoterismes i algunes falses ciències metafísiques acaben sent mercaderies que van a parar al basar de les modes perdudes.
Vostè creu en Déu?, van preguntar al seu marit, que era bomber, al cel sigui. «Només cada vegada que m’acolloneixo», va respondre. La vídua inclina el cap davant el Crist crucificat i damunt el seu antic missal amb cobertes de nacre i daurats.
Pensa que les catedrals no es van fer per als turistes, i que la tradició no és el temple i la processó, sinó la manera de viure i sentir el temple i la processó. Quan era jove va estudiar grec i llatí, i va intuir que Occident morirà quan desaparegui la presència de la Grècia clàssica a l’ànima cristiana. Per això detesta que una moda d’ara sigui parlar dels morts amb un sentit de superioritat dels vius, igual com els filòsofs grecs detestaven als demagogs. Al cap i a la fi, el grec i el llatí servien per educar, perquè transmetien una concepció antagònica del món actual.
Conscient que qui no creu en déus i en mites acaba creient en mentides, i que les seves idees ja no interessen a quasi ningú, la senyora vestida d’un dol refinat i elegant envelleix amb dignitat i porta una vida callada, discreta i senzilla entre els seus llibres més intel·ligents. Els que ensenyen que ningú que es conegui a fons es pot perdonar els seus propis pecats de joventut i de maduresa. Encara que el perdó, més que no pas una virtut cristiana, és la més refinada forma d’un menyspreu que va creixent i evolucionant junt amb la capacitat de paciència i tolerància. Ha conegut carmelites descalces que aporten més pau i benestar a la societat que alguns capellans sindicalistes i polititzats. Ha comprés que la ignorància de l’ànima original no es cura ni acumulant títols i diplomes.
En un món on abunden els que es defineixen enemics de Déu i no arriben ni a la sola de la sabata d’un escolanet, la dona que passa els comptes del seu rosari de fusta noble ha vist com els menjacapellans inspiren més curiositat com a fòssils que no pas por. A la vegada, desconfia d’aquells que aplaudeixen les inauguracions i les restauracions d’ermites, convents i catedrals. Perquè les normes ètiques i cíviques canvien, però la bondat, la maldat i la hipocresia continuen iguals que sempre. A més, ha comprovat que moltes virtuts s’envileixen quan es posen al servei de causes injustes. I que l’anticlericalisme militant transforma els seus devots i devotes en negats mentals infectats d’odi.
Llegint Ciceró, va aprendre que: «Envellir és honorable si no es depèn de ningú i es governa a sí mateix fins a l’últim alè». Cervantes va vaticinar les quatre esses de la seva vida actual: «sàvia, sola, sol·lícita i secreta». Fa el senyal de la creu, surt del seu racó fosc i camina cap a les llums del carrer i de la mar a l’horitzó. Recorda que els capellans no viatgen en vaixells perquè porten mala sort. I somriu. Lluny enllà, sent les veus dels seus néts que la criden, li batega el cor, i evoca que Victor Hugo va escriure que no hi cap àvia ni avi que no adorin els seus néts. La seva fe, com la de moltes persones, consisteix en posar noms a les seves incerteses, i el seu Senyor sempre parla en el silenci. Esvelta i presumida, es mira a l’aparador d’una pastisseria. Es troba bé de figura i de salut, i dóna gràcies a Déu, als metges i a les pastilles. No farà vacances de Setmana Santa, perquè jubilades i jubilats no tenen vacances.
Periodista
Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador de Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a L’Empordanet.