Violència intrafamiliar

Enguany a Espanya es podria batre el rècord de denúncies i de dones mortes per violència de gènere. Tanmateix, hi ha un partit polític, com Vox, que nega l’existència de la violència masclista, insistint que es tracta de violència intrafamiliar: la que s’exerceix al si d’una família. És a dir, l’acció o l’omissió que un integrant d’una família porta a terme contra un altre integrant produint-li un mal físic o psíquic. El fet, però, és que aquesta definició no ens diu per què –de tots els membres de la família– són les dones, precisament, a les que els hi toca, gairebé sempre, ser les víctimes. Llevat que contem també els homes que se suïciden després de cometre el crim masclista. Tampoc es pot considerar violència domèstica la que es dona per part d’homes que no pertanyen el nucli familiar ni a l’àmbit de la relació de parella. En canvi, el concepte de violència de gènere –que recull el Conveni d’Istanbul del Consell d’Europa de 2011– queda clarament explicitat quan diu: «Per violència contra les dones per raons de gènere s’entendrà tota violència contra una dona pel fet de ser dona», tant a l’àmbit familiar com fora d’ell. En el mateix sentit s’han pronunciat l’ONU i l’OMS. És una violència que es fonamenta en la suposada superioritat d’un sexe sobre l’altre, i té com a objectiu la submissió i el control de la vida de les dones.

Això no significa que totes les dones assassinades ho siguin per violència masclista. És obvi que pot ser per altres motivacions. Com tampoc es pot negar que una dona pugui maltractar i agredir, sobretot psicològicament, al seu home i també matar-lo, per motius molt diversos, però no per raons de gènere, pel fet que sigui un home i, rarament, per aconseguir el poder, el domini i el control de la relació com és, majoritàriament, el motiu en el cas dels homes. La gran diferència és que quan elles agredeixen (sovint en defensa pròpia) ho fan, generalment, per posar fi a la relació, mentre ells ho fan per perpetuar-la (excepte quan maten a la dona).

La violència de gènere sol ser indiscriminada, aleatòria i immotivada, i agafa d’imprevist a la víctima. La dona després d’una agressió, sobretot al principi, passa per un primer moment d’incredulitat i desorientació, buscant desesperadament una explicació inexistent al que li està passant. Les seves il·lusions a l’inici de la relació: de gaudir d’una vida plena i feliç en parella, s’enfonsen de sobte. Pot acabar inculpant-se de l’agressió, i creure que no fa prou per entendre al seu home. Si finalment, després de patir reiterats maltractaments, arriba a la conclusió de què «no hi ha res a fer», que faci el que faci no els evitarà, pot arribar a inhibir-se de prendre cap acció. És una situació de total passivitat coneguda com a «indefensió apresa», conseqüència del deteriorament psicològic provocat per la prolongada exposició al maltractament i al menyspreu i veure’s completament incapaç per si mateixa de trobar una solució al problema. La indefensió apresa pot derivar en una pèrdua d’autoestima, una depressió i eventualment fins i tot en suïcidi. Aquesta manca de reacció de la dona pot ser percebuda per l’agressor com un senyal que controla la situació, que reafirma la seva autoritat; mentre des de l’exterior es pot interpretar com que la situació ha millorat i no és tan greu com es podia pensar.

Ocasionalment, la relació passa per moments en què no hi ha violència i en què l’home sembla penedir-se dels seus actes, demana perdó, plora, fa promeses de què no ho tornarà a fer, produint-se una reconciliació, aconseguint que la dona desisteixi de denunciar-lo o de deixar-lo, que retiri denúncies policials fetes amb anterioritat, o aturi processos judicials en curs, canviant el seu testimoni i evitant així que l’agressor sigui condemnat. Aquesta fase se’n diu de «lluna de mel», i fa que la dona adopti la falsa esperança que la situació millorarà, que ell canviarà, cosa que no sol passar, però que perpetua la relació tòxica. Aquest cicle és seqüencial i es va repetint, tenint en compte que cada nova fase sol ser més violenta que l’anterior. Tot això ho explica a bastament Miguel Angel Lorente al seu llibre Mi marido me pega lo normal.

Una dada significativa és que la majoria d’assassinats de dones es produeixen a la llar que esdevé, per a moltes, un dels llocs més perillosos quan, suposadament, hauria de ser el més segur, i que el perill no els hi ve d’un estrany sinó de la seva pròpia parella, del mateix que un dia els hi va prometre amor i felicitat.

Durant més de 40 anys, la banda terrorista ETA va assassinar unes 850 persones (una mitjana de 20 persones l’any). Això provocava, òbviament, una gran alarma social en la població espanyola. Aleshores, les enquestes del CIS mostraven sovint com a primera causa de preocupació ciutadana el terrorisme d’ETA. En canvi, avui, quan es comptabilitzen, en 20 anys, a l’Estat espanyol 1.219 dones víctimes de la violència masclista (61 dones de mitjana, tres vegades més que pel terrorisme), les enquestes no reflecteixen que això sigui una de les principals preocupacions de la ciutadania, ans al contrari, ocupa una posició insignificant en aquesta llista. Fa la impressió que el maltractament per raons de gènere es considera un tema marginal i puntual, fets aïllats, que només afecta unes poques persones del sexe femení en unes determinades circumstàncies. Pensar que les agressions a les dones, en el marc de les relacions de parella, és una qüestió intima i privada, on ningú s’hi ha de ficar, només condueix a perpetuar el masclisme. La violència de gènere s’ha de tractar com el què és: una intolerable xacra social que repercuteix en tota la societat. No n’hi ha prou que els polítics i la societat condemnin, òbviament, la mort d’una dona, repetint que cal «protegir les víctimes» i «oferir-los la màxima solidaritat». Cosa que està molt bé, però que, en realitat, semblen més frases paternalistes que mostren que no s’està anant al fons de la qüestió, perquè les paraules i els minuts de silenci no van seguits d’una política coordinada, ni de mesures concretes per a prevenir, i acabar amb el greu problema estructural del masclisme.

És evident que el col·lectiu que més pateix el masclisme és el de les dones, però també els homes en surten perjudicats. Així ho assenyala Marina Subirats, quan tracta d’explicar el perquè hi ha una taxa de mortalitat masculina més gran en comparació a la femenina, sobretot a la franja d’edat entre els 15 i 40 anys, sobretot entre els 20 i 25, en què per cada dona que mor, moren tres homes, i no de malaltia, sinó de masculinitat. Segons la sociòloga, això es dona per causes vinculades als hàbits de conducta masculins, a aquesta necessitat de molts homes de demostrar contínuament aquesta masculinitat malt entesa. Les dades mostren que els homes superen a les dones en morts per accidents de trànsit, en homicidis, per drogues, en esports de risc, en nombre de suïcidis..., que comporten assumir riscos físics, ser agressius, lluitar, no tenir por... que és el què s’inculca als nens (no a les nenes) des de petits. Acaba dient: «Ells no en tenen la culpa, els hem educat així i ells (els homes) intenten complir els mandats que els hem donat».

És obvi que negar la violència de gènere i en conseqüència derogar les lleis i mesures vigents fetes per a protegir i donar suport a les dones –com ha començat a passar als governs autonòmics on el partit Vox (amb coalició amb el PP) és al poder– és un enorme pas enrere per posar-hi remei a aquesta xacra social.