Des del finals segle XVIII, gràcies a una sèrie de mecanismes socials, les desigualtats socials registraren una tendència a la baixa. Avui aquesta tendència s’ha trencat. La pandèmia i les tensions de la guerra a Ucraïna han ampliat la bretxa de les desigualtats, hi ha més multimilionaris que mai i la pobresa crònica s’ha incrementat en moltes zones del planeta.
A nivell mundial, la llista de Forbes de 2023 registra 2.640 multimilionaris amb fortunes que superen els deu mil milions de dòlars. Entre els deu primers trobem sis nord-americans, dos francesos de la industria del luxe, un empresari de telefonia mòbil mexicà i un financer indi. Els sis nord-americans comparteixen el mite de l’emprenedor de garatge. Varen ser els fundadors, i encara tenen part de la seva fortuna, en Microsoft, Facebook, Amazon o Google.
Si ens parem una mica a pensar, veurem que no són multimilionaris per ser arriscats, sinó per ser els propietaris de grans monopolis. Els seus imperis han esborrat als adversaris, paguen pocs impostos, ens prenen les dades personals, i cobren preus abusius. Aquí està la clau de les seves fortunes.
La llista Forbes d’enguany ha augment un 10% en un any. El club dels ‘supers’ està d’enhorabona. Està arribant a nivells insostenibles, doncs acaparen unes fortunes mai vistes fins ara. El patrimoni dels 2.640 multimilionaris d’enguany supera els recursos dels 4.800 milions de persones més pobres del planeta. Tenen més recursos que el 60% de la població mundial.
Que hi hagin rics ningú ho posa en qüestió, que hagi una minoria que acapara un poder tant gran, ens hauria de fer reflexionar
Tots comparteixen un tret: les seves empreses localitzen les plantes i les seus per evadir més impostos, entre ells paguen menys que nosaltres. Alguns fins i tot tenen mala consciencia. És ben conegut l’acte de constricció de Warren Buffett, l’oracle d’Ohama, quan deia que «el sistema fiscal s’ha inclinat a favor dels rics i s’ha allunyat de la classe mitjana durant els darrers 10 anys. És dramàtic. No crec que n’hi hagi consciència i penso que és un assumpte que s’hauria d’abordar».
Tenia raó, és un tema que requereix ser abordat amb urgència. Però la societat, en general, no té consciencia de les desigualtats fiscals. Tots considerem que paguem massa, però ens costa diagnosticar el problema: que els imperis del club dels ‘supers’ paguen molt poc.
Que hi hagin rics ningú ho posa en qüestió, que hagi una minoria que acapara un poder tant gran, ens hauria de fer reflexionar. Alguna cosa està fallant, quan les desigualtats socials s’han convertit en el pitjor enemic del capitalisme.
El mateix Adam Smith fou conscient de les contradiccions del capitalisme, sense necessitat de farcir la seva prosa d’una retòrica tant encesa com la practicada, més tard, per Karl Marx. Era conscient que el capitalisme generava uns desequilibris entre rics i pobres que calia moderar. Al principi, la caritat i les obres pies de l’església, la benevolència d’alguns, el reconeixement dels sindicats, així com serveis públics con la justícia, la educació o la sanitat vàrem apaivagar les desigualtats entre les masses urbanes.
Més tard, els bojos anys vint, el crac de 1929 i la Gran Depressió van tornar a tensar la corda de les desigualtats socials. Els governs d’aquell període no van saber com resoldre el desgavell i, anys més tard, va aparèixer el feixisme amb les seves proclames demagògiques, i la Segona Guerra Mundial, amb els drames humans. Caldrà esperar l’any 1936 per troba el relat que mancava als governants: la Teoria General de John M. Keynes.
El jove Keynes era fill d’una bona fortuna londinenca, li agradava l’art i els cercles intel·lectuals. Era un gran defensor del capitalisme però també coneixia els seus defectes. La seva teoria proposava amb una política fiscal i monetària activa superar els dos problemes més grans del capitalisme: l’atur persistent i les desigualtats en la distribució de la renta.
Els partits socialdemòcrates del moment prengueren bona nota de les idees de Keynes quan posaren les bases de l’Estat del Benestar. Entre 1944 i 1973, les nostres economies progressaren més que en cap altre període històric, gràcies a les millores tecnològiques i la productivitat. Durant tres dècades, el món va prosperar més que mai, en part gràcies a Keynes.
Malauradament, amb la ‘crisi del petroli’ de 1973 les coses es varen tornar a tòrcer. La doctrina neoliberal que defensava un mercat depredador una globalització desbocada encetaren un nou període de crisis i incerteses. Des de finals del segle XX, fruit d’aquests excessos el canvi climàtic i les desigualtats socials són els dos principals reptes per a garantir el futur de la humanitat i del planeta.
Per afrontar els dos reptes globals cal canviar les regles de joc de la fiscalitat. Fins ara, la pressió fiscal l’han suportada les rendes mitges i altes, mentre les grans fortunes i les seves multinacionals han gaudit de moltes escapatòries. La pressió fiscal sobre les grans fortunes és molt baixa, atès que tenen moltes vies per pagar menys impostos.
Establir un sistema fiscal més equitatiu i solidari serà una de les qüestions claus del segle XXI a escala global. És cuestió de supervivència
Si no es reforma el sistema impositiu a nivell internacional, el pes de la recaptació continuarà caient sobre les rendes mitges i altes, que al nostre país podem situar entre els 30.000 i els 150.000 euros. Aquests contribuents seran els més beneficiats quan s’apliqui un sistema fiscal més equitatiu, i capaç de combatre l’evasió fiscal de les grans fortunes.
Costa creure que els partits de dreta siguin tant reticents quan es proposa aplicar un impost a les grans fortunes.
La seva negativa no respon a un càlcul electoral. Segons l’Agència Tributaria sols 12.178 contribuents declararen ingressos superiors als 601.000 euros anuals, l’any 2021. Més aviat respon a la demagògia que fan quan prometen rebaixar els impostos a tothom. Bona part de l’electorat queda seduït amb la musica de les rebaixes fiscal, qui no. A tots ens agraden les rebaixes, però sabem que quadrar els comptes públics no lis resultarà gens senzill, per més serveis públics que retallin i més immigrants que denigrin.
Els sarcàstics diuen que els pobres i els megàrics s’assemblen en que ni els uns ni els altres paguen impostos. La majoria dels empresaris i dels treballadors paguem els impostos que els pertoca. Les classes mitjanes no poden suportar més pressió fiscal.
Establir un sistema fiscal més equitatiu i solidari serà una de les qüestions claus del segle XXI a escala global. Revertir la tendència actual de les desigualtats social no és una qüestió de justifica social sinó de supervivència. Els que no tenim cap escapatòria fiscal a la mà són els principals interessats en que les grans fortunes passen per la caixa fiscal solidaria.