El 7 de setembre de 1837 va caure en divendres. Feia 214 dies que Charles Darwin havia ingressat a la Royal Society de Londres, amb un discurs formidable sobre la teoria de l’evolució; i uns 180 que un altre Charles anglés, el Dickens, havia començat a publicar per fascicles la cèlebre novel·la Oliver Twist, sàtira d’un país i un temps. El compositor francés Louis-Hector Berlioz havia apuntat els darrers mordents del Rèquiem feia 82 nits, i l’estrenava —amb gran aplaudiment— 58 dies més tard, en ocasió de l’enterro del general Denys de Damrémont. Aquell 7 de setembre, els carlins encara farolejaven de la victòria a la batalla d’Oriamendi, estendard del tradicionalisme, lliurada 173 dies arrere. Una Espanya eixorivida s’amania per als comicis que en plena guerra se celebrarien, no sense esglais, al cap de 15 dies.
Però a natros, el 7 de setembre de 1837 ens interessa per una altra cosa: en aquella data va nàixer, a boqueta de dia, la Dolores Asensio Vilaroal —o Villarosal—. Doña Lolita va fer de mestra de xiquetes quasi tota la seua vida. Ingressada a l’escalafó funcionarial el 28 d’abril de 1861, no envà una ploma anònima la recordava anys més tard com «una de las maestras más antiguas de la provincia». Segons la documentació municipal conservada, el gruix del seu periple professional va transcórrer a Alcanar, de ves que l’any 1863 hi arribés com a interina per a fer-se càrrec de l’escola femenina. Vint-i-tres anys més tard, el 13 de febrer de 1886, li seria concedida la titularitat de la plaça per concurs d’oposició.
La Dolores Asensio Vilaroal —o Villarosal, Doña Lolita, va ser un testimoni privilegiat de la inestabilitat que, al crepuscle del Vuit-cents, assotava Alcanar.
No tot foren flors i violes. Doña Lolita va ser un testimoni privilegiat de la inestabilitat que, al crepuscle del Vuit-cents, assotava Alcanar. El xoc va sobrevindre’s pels conflictes sociopolítics i el canvi de paradigma agrícola i econòmic —amb la transfiguració del garrofer per l’olivera després d’una formigada el 1844—. Una punyent crònica periodística reflectia la commoció social del moment: «anteayer, fueron detenidos varios jornaleros mozos pobres que promovieron una reyerta, alcanzando un muerto de hemorragia fulminante».
El minso corpus de professors funcionaris també les va veure de tots colors. Fent mans i mànigues, l’ajuntament costejava les despeses de l’aula, el jornal —que oscil·lava entre les 650 i les 1.100 pessetes l’any— i l’habitació. Segons el padró de 1876, doña Lolita vivia al segon pis d’una casa llogada al carrer de Càlig i compartia replà amb la família del secretari municipal.
En este context, l’encàrrec de la mestra resultava ser tan clar com difícil: implementar dues lleis, la d’Instrucció pública i la Reguladora de l’ensenyança elemental —de 1855 i 1857, respectivament—, les quals havien de procurar l’assistència obligatòria dels infants a l’escola pública. A Alcanar, vila d’aleshores 3.451 ànimes, era costum que la xicalla no anés a escola per llargues temporades tot adduint l’ajuda als genitors en les faenes estacionals del camp.
I amb tot, va sortir-se’n. L’afluència femenina fou tal que, desbordada, va demanar a finals de 1878 que el govern convoqués una plaça d’auxiliar d’ensenyança primària per a l’escola de xiquetes. Tenim notícia de la concurrència de dues mestres més al llarg del seu magisteri: l’aragonesa Concha García Iranzo —l’any 1879—, i l’olotina Teresa Paz Bernals —entre el juny de 1888 i el gener següent—. El dissabte, 25 de gener de 1889, la vila rebia com a nova mestra titular la mont-rogenca Emília Gual Martí.
Amb l’arribada d’esta darrera, la història de doña Lolita s’enterbolix. Tot i que retirada de l’exercici actiu, sembla que assistia regularment la mestra Gual com a auxiliar d’escola. A la tardor de 1892, constava com a mestra de l’escola elemental de xiquetes d’Alcanar, en una categoria inferior —això és, no com a titular—.
Per què no va traslladar-se? Perquè doña Lolita havia lligat massa la seua vida a Alcanar. Viuda d’un xicot canareu i mare d’un fill mort, de cap manera va voler-se’n anar. La Dolores, amb una salut trencadissa accentuada com més gran es feia, va triar quedar-se amb els records i l’escola canareva. Sendemà de morir, el dimecres, 14 de gener de 1903, fou sepultada al cementeri d’Alcanar, per a la ulterior memòria. Així ho va manar al notari tortosí Josep Costas Albesa un feix d’anys ans.
Arribats en este punt, el lector pot preguntar a quin sant cau este rotllo. «Què ens explica este xic, ara, d’una mestra de fa tants d’anys?». Pus fa escassament quatre mesos, a Alcanar es va destapar una ominosa placa en memòria de la primera mestra de xiquetes» del poble. I, paradoxalment, la dedicatòria no era per a doña Lolita. Seria un descuit innocu si no fora per la forma en què s’ha guisat esta olla barrejada.
Negant-me a creure que siga un cas de baratar memòria per favors pactats entre institució pública i família, sobta creure que en un poble on es parla tothora d’honrar memòries, s’haja menystingut la de doña Lolita. Al poble, tot un rosari d’hòmens mestres són coneguts i venerats públicament —Francesc Codorniu, Miquel Gisbert, Ramon Sanmartí—, però la memòria de la Dolores, sembla que no s’ha filtrat per esta malla.
I encara més greu vos heu diré: en l’acte de descobriment de la placa, ningú va fer cas el text. «Primera mestra de xiquetes d’Alcanar», amb un títol baix del braç, només ho fou una. Ni el consistori —govern i oposició— ni els sempiterns estudiosos —amatents a altres coses menys molestes i més rendibles— han reparat, en estos quatre mesos, la memòria de doña Lolita; tot fent discursos buits, falsos, sense investigació que valga. No fora cas que esta «festa per pocs convidats» —parafrasejant l’enyorat Leonardo Sciascia— se n’anés en orris.
Ara diríem que l’han cancel·lada. Ans, haurien dit que fou oblidada i vexada, a més, pretesament. Així pus, com que el títol de «primera mestra» està pres, proposo recuperar-la, poèticament i simbòlica, com la «mestra fundacional».
