Els experts en política europea apunten que un dels efectes de l’ascens de la extrema dreta a les últimes eleccions europees podria ser l’alentiment de l’Agenda 2030, que té com a objectiu lluitar contra el canvi climàtic i els seus temuts efectes a partir de la transició energètica i altres polítiques de sostenibilitat. Hi ha molts motius per rebutjar les tesis ultradretanes, però aquest programa en particular ha de ser del tot irrenunciable.
Molt en particular pel que fa al canvi de model energètic que progressivament ha de substituir l’energia nuclear i la basada en combustibles fòssils per les energies renovables.
El primer motiu per no prémer el fre és el mediambiental: vivim una emergència climàtica i a altres nivells que no permet més dilacions, fins i tot anem tard. Però hi ha arguments addicionals, com el que evidencia que si deixem d’anar endavant no podrem tirar enrere, ja que les modalitats energètiques tradicionals ja han fet passos enrere.
A la gran majoria de països, per exemple, les empreses nuclears han deixat de fer inversions pensant en el llarg termini i es limiten a fer el manteniment que els permeti funcionar fins a la data de tancament que tenen prevista.
Bona part de les centrals de carbó o de cicle combinat ja estan aturades o caminen cap al seu tancament. La transició energètica és ja un fet consumat.
La lluita contra el canvi climàtic no hauria de ser matèria de negociació política. Perquè és una realitat que ningú amb dos dits de front pot negar
És cert que pot haver-hi sectors que reclamin una mica més de marge per adaptar-se, perquè els canvis cap a models més sostenibles implica que les empreses afrontin inversions importants i passin per un procés d’adaptació. No és el cas de l’energia, on els costos de l’energia solar s’han reduït a una dècima part dels que eren fa no massa anys.
Un procés que altres segments com el de la mobilitat elèctrica segur que també viuran a mesura que vagi agafant el volum i resolent els problemes que encara té plantejats.
La lluita contra el canvi climàtic no hauria de ser matèria de negociació política. Perquè és una realitat que ningú amb dos dits de front pot negar. L’esquerra en fa històricament bandera, mentre que algunes dretes s’hi oposen per marcar perfil propi, un error que haurien de corregir. I dic algunes perquè això ha passat a Espanya, entre d’altres, però no és així a països nòrdics com Noruega o Finlàndia, on partits polítics conservadors tenen les polítiques de sostenibilitat a la seva agenda de prioritats.
La mateixa presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, és una política convençuda de l’Agenda 2030 malgrat la seva pertinença al Partit Popular Europeu.
El canvi climàtic no és, doncs, cap ideologia. I Europa no ha d’abandonar el seu lideratge en aquest camp, és una qüestió de responsabilitat. Però també d’estratègia geopolítica, perquè si els europeus frenéssim el desplegament de l’energia solar o l’eòlica segur que Xina, proveïdora per excel·lència de gran part de la cadena de valor solar, ens respondria amb alguna mesura agressiva.
Esperem que les forces europeistes estiguin a l’alçada del repte global que tenim plantejat i no cedeixin a les pressions dels negacionistes en aquest àmbit. L’afany polític de tenir el poder no paga la pena si la contrapartida atempta contra l’interès general d’una manera tan clara. El tan anunciat cordó sanitari contra l’extrema dreta era per a aquestes coses. És el moment de ser conseqüent.