Una de les propostes que més crida l’atenció del pacte entre PSOE i Sumar és la reducció de la jornada laboral. Molts treballadors ja tenen jornades inferiors a les quaranta hores, però encara afectarà a uns onze milions d’assalariats. Molts es pregunten si la reducció de la jornada permetrà mantenir els mateixos salaris, almenys en termes nominals. Podem avançar d’entrada que la resposta és afirmativa, sempre que siguem més productius com a treballadors i com a empreses.
Es important distingir entre les hores laborals que tenim per conveni i les hores efectives de treball. Per altra banda, les jornades de treball varien molt entre sexes, edats, assalariats i autònoms, activitats productives, edats i països. Fins i tot dintre d’un mateix país les diferencies entre regions són força elevades. L’any passat els treballadors a temps complet van fer de mitjana 41,2 hores setmanals, mentre les treballadores van fer 39,3 hores. Les diferencies son considerables entre autònoms i assalariats, els primers van fer 46,7 hores i els segons 36,7 hores. Deu hores de diferència.
Segons dades d’Eurostat, l’any passat els treballadors espanyols van fer de mitjana de 37,8 hores efectives per setmana, una mica per sobre de la Unió Europea (37,5). Entre els més afortunats trobem als treballadors d’Holanda (33,2), Alemanya (35,3), Dinamarca (35,4), Itàlia (37,4) o França (37,4). Mentre, entre els que van passar més temps a la feina trobem els treballadors de Grècia (41,0), Portugal (39,9), Polònia (40,4), Romania (40,2) o Bulgària (40,2). Aquí s’aprecia una relació inversa entre les hores treballades i el nivell de renda. En els països rics es treballen menys hores però, en canvi, els seus treballadors són més productius que nosaltres.
En els països rics de la Unió Europea es treballen menys hores que en Espanya, però, en canvi, els seus treballadors són més productius que nosaltres
Segons Eurostat, l’any 2022 la productivitat per hora treballada a Espanya es va situar cinc punt per sota de la mitjana europea. També va estar per sota de molts països que tenen rendes inferiors i treballen més hores com ara Polònia, Romania, Bulgària, Portugal, Eslovàquia o Irlanda. Tots aquests països tenen rendes per habitant inferiors a nosaltres, però el seu ‘tren de la productivitat’ va més ràpid.
Això ens hauria de preocupar. Què li passa a l’economia espanyola en matèria de productivitat? Perquè tenim nivells de productivitat per sota d’aquests països? Quin és el misteri del trencaclosques de la nostra productivitat? Respondre aquestes qüestions no és fàcil, però podem oferir algunes pistes.
En primer lloc, tenim una estructura productiva amb una presencia elevada d’activitats poc generadores de valor afegit: agricultura de secà, turisme de masses, industries madures, etc. En canvi, estem poc presents en sectors d’alt valor afegit i alts salaris com ara la informàtica, la robòtica, la consultoria o la biotecnologia.
En segon lloc, la dimensió de les nostres empreses es reduïda si la comparem en els països de l’entorn, limitant la seva capacitat per innovar i exportar.
Per últim, la dispersió en els nivells de productivitat de les nostres empreses és molt elevada. Al costat d’un grup d’empreses que són líders en els seus sectors tenim moltes empreses madures i estancades. Aquestes empreses ‘zombi’ predominen en les industries de baix valor afegit, no innoven i inverteixen poc en les tecnologies digitals.
La proposta PSOE-Sumar per reduir la jornada d’uns onze milions de treballadors va en la bona direcció sempre que siguem capaços de millorar la productivitat. És tracta d’un repte força diagnosticat pels economistes però difícil de dur a la pràctica. Les reformes estructurals pendents relacionades amb la competència, el sistema educatiu, la recerca i les tant necessàries infraestructures fa anys que no figuren en l’agenda dels nostres polítics.
Posar en marxa el ‘tren de la productivitat’ és imprescindible si volem modernitzar al gruix de les nostres empreses i millorar el nivell de vida dels ciutadans. Ara bé, els guanys de productivitat no és distribueixen de manera automàtica entre tots. Aquests dies estem comprovant que els guanys extraordinaris van a parar a les butxaques de quatre grans empreses, per això és necessària unes altres regles de joc més democràtic que permetin un repartiment més equitatiu dels beneficis que generem entre tots.
