Llegeixo al Diari un article de Norián Muñoz que un grup de 80 voluntaris de perfils molt variats i majoritàriament dones s’han dedicat a observar i anotar el nombre de persones ‘sense sostre’ a Tarragona, amb idea de fer visible el que no volem veure. Aquest recompte va donar que 78 persones dormien al carrer, la immensa majoria homes. La mateixa nit, la Fundació Bonanit n’acollia 18, 14 homes i 4 dones. Les xifres són semblants a les de l’últim recompte de l’any 2019. Es va fer un mapa dels llocs on dormien, si al ras o sota cobert, si dins d’un cotxe o en un caixer i també van anotar el sexe dels ‘sense sostre’. Alguns dormen junts i van explicar que ho fan per por a les agressions i robatoris.
Amb el desenvolupament econòmic la problemàtica ha augmentat considerablement i sobretot a les ciutats. Les noticies en relació a l’habitatge són quasi sempre dolentes: dificultat per accedir.
L’accés a l’habitatge digne, de propietat o de lloguer s’ha convertit en un objectiu inabastable per molta gent i són molts els condemnats a malviure
Els primers anys d’estudiant a Barcelona vaig conèixer un personatge que malvivia al parc del barri, conegut amb el nom de ‘el nene’. Tots sabíem qui era, els veïns l’ajudaven, sovint s’asseia amb el nostre grup d’estudiants, el convidàvem a un entrepà i una cervesa i ens explicava històries quan el seu nivell d’alcoholèmia li ho permetia.
Fa trenta anys en un viatge a Anglaterra se’m va fer evident l’existència d’aquestes situacions. Un amic que hi vivia em va comentar que era habitual i que en anglès a la gent sense sostre se l’anomenava Homeless. No vaig oblidar la paraula.
L’accés a l’habitatge digne, de propietat o de lloguer s’ha convertit en un objectiu inabastable per molta gent i són molts els condemnats a malviure.
La revista mèdica Lancet acaba de publicar unes dades esfereïdores de l’exclusió de l’habitatge a Europa, unes 895.000 persones dormen cada nit en refugis o allotjaments temporals i és probable que només en veiem una petita mostra. Es tracta, també, d’un problema de salut pública. La falta d’habitatge s’associa a major prevalença de malalties infeccioses, trastorns mentals i major risc de vulnerabilitat i mortalitat.
És un problema de salut pública. La falta d’habitatge s’associa a major prevalença de malalties infeccioses, trastorns mentals i major risc de vulnerabilitat i mortalitat
Les dades oficials europees diuen que només el 30% de les persones sense llar són dones però l’estudi afirma que les dones estan poc representades en la falta d’habitatge. La revisió de la metodologia, de com es recullen les dades, porta a una subestimació del nombre de dones ja que elles tracten d’ocultar la seva condició de dona per por als abusos, eviten els refugis d’emergència i busquen l’ajuda d’amics i familiars per aixoplugar-se, sempre que poden.
Els registres centrals de delictes a Dinamarca conclouen que les persones sense sostre són víctimes d’agressions amb una freqüència quasi 4 vegades superior a la població general i 7 vegades més, quan són dones.
A Finlàndia i Dinamarca l’organització ‘Housing First’ (Primer l’Habitatge) proporciona als sense sostre un habitatge assequible i permanent, amb serveis de recolzament, sense exigir cap requisit previ, cosa que ha disminuït el nombre de gent dormint al carrer, ha millorat temes de salut mental i ha reduït les vulnerabilitats que hi van associades.
Housing First Europe recomana adaptar i dissenyar els serveis d’acollida pensant en les dones, sovint víctimes de violència domèstica i sexual.
L’informe posa en relleu la feblesa de les dades. El nombre de persones sense sostre o en risc de patir-lo és superior al registrat i acaba amb un missatge d’esperança: la voluntat dels estats membres de l’UE a posar fi al problema abans del 2030.
Tant de bo!
