Sense dubte, l’habitatge, és una de les principals preocupacions de la societat catalana i espanyola, i per tant dels nostres governs. Per trobar solucions reals a una realitat molt complexa, hem de conèixer bé el problema, més enllà d’implementar a correcuita mesures benintencionades, o populistes, perquè sovint aquestes poden empitjorar el problema, més que resoldre’l.
La dificultat d’assolir un habitatge residencial, sigui de propietat sigui de lloguer, s’ha accentuat especialment durant els darrers anys, essencialment per una evolució descompassada entre la demanada i l’oferta. Durant els darrers anys la demanda s’ha incrementat per un increment rellevant de la població, que té el seu origen en un important augment del flux migratori, creixement en habitants no perquè naixen més fills que viurien amb els seus pares i no demandarien més habitatges, sinó que creixem en gent nova que ve al nostre país i necessitat nous habitatges per viure.
Per una altra banda, l’oferta ha anat reduint-se o incrementant molt poc. Durant l’última dècada s’han construït molt pocs habitatges, i a més els habitatges tenen usos alternatius importants que fa que es retiren habitatges de la seva destinació residencial, per destinar-los a usos alternatius com habitatge turístic o lloguers de temporada. Veiem algunes dades que exemplifiquen aquesta descoordinació entre oferta i demanda. Durant els darrers deu anys (2014-2023) Catalunya ha incrementat els habitants en 585.968, i la província de Tarragona en 62.109 persones, en tots dos casos per increment de persones nouvingudes. Durant el mateix període, a Catalunya només s’han finalitzat 13.570 habitatges, i a Tarragona només 405 nous habitatges. Queda clar que tenim un problema de falta d’oferta.
Davant del problema de l’habitatge al llarg dels últims anys l’administració ha pres mesures on obvia la seva responsabilitat, i externalitza la hipotètica solució al sector privat, això encara empitjora el problema. Alguns exemples, s’ha modificat la normativa als efectes que a les persones vulnerables no se les puguin desnonar si és la seva residència habitual, malgrat impagament de les rendes.
Tothom està d’acord que aquesta gent no poden quedar al carrer, però amb aquesta mesura en lloc d’assumir la responsabilitat i el cost de la solució la mateixa administració facilitant-los un habitatge, aquesta decideix que sigui el propietari qui hagi de solucionar-ho i assumir el cost sense cobrar els lloguers. És a dir, en lloc de pagar-ho entre tots, el sector públic, li fem pagar a molt pocs, els propietaris afectats. La reacció dels propietaris com era d’esperar, és retirar immobles del mercat del lloguer d’habitatges per situar-los a usos alternatius, com lloguers de temporada, turístics o la venda.
Per tant, menys oferta, i el problema s’agreuja. Un altre exemple és la limitació dels preus del lloguer, que d’entrada a algú li pot parèixer una bona idea, i el que fa és tornar a externalitzar la solució del sector públic al sector privat. Com és fàcil d’entendre si et limiten el preu d’un producte, l’incentiu a romandre en aquest mercat és poc, i busques alternatives com hem dit, venda, ús turístic o de temporada. A més, si et limiten el preu a cobrar (lloguer), i el preu de les matèries primeres (sol, materials de la construcció, i sous) per elaborar aquest producte (habitatge) estan descontrolats, no cal ser un Premi Nobel d’Economia, per intuir que difícilment ningú produirà (construirà) aquest producte. I més encara, si de vegades malgrat el teu client (llogater vulnerable) pugui no pagar-te el preu, tu no puguis recuperar el producte (ús de l’habitatge). Per tant, encara menys oferta i el problema s’agreuja.
Per si algú pensa que aquestes mesures es poden justificar perquè els propietaris dels habitatges de lloguer, són les “perverses empreses” que naden sempre en l’abundància dels beneficis empresarials, els recomano la lectura d’un informe del Banc d’Espanya, presentat aquesta mateixa setmana, “El mercat de lloguer d’habitatge residencial a Espanya: evolució recent, determinants i indicadors d’esforç”, on entre moltes altres coses es constata que a Catalunya, només l’11,1% de la propietat dels habitatges llogats que estan destinats a primera residència, estan el mans de societats, i per tant pràcticament el 90% pertany a persones físiques.
La solució al problema d’habitatge avui al nostre país, on hi ha molta més demanda que oferta, passa especialment per incrementar de forma important el parc d’habitatge, essencialment d’habitatge públic de lloguer.
Aquesta és la responsabilitat avui de les administracions, i segurament, millorar la disponibilitat de sol, i utilitzar mecanismes de col·laboració publicoprivada poden ajudar molt.