La història, fins ara, del Fons de Transició Nuclear la podem resumir, com la d’una molt bona idea, mal materialitzada, i pitjor executada. M’explico.
L’establiment d’un tribut que grava les activitats de producció, emmagatzematge i transformació d’energia elèctrica nuclear, i que paguin les empreses que exploten les centrals nuclears, és una bona idea. Afectar una part de la recaptació d’aquest impost, actualment el 50%, a nodrir un fons. Fons que hauria de servir per incentivar les inversions empresarials en projectes que ajuden a transformar el model productiu i crear ocupació a un territori, que es veurà molt afectat, econòmicament i socialment, quan es procedeixi al tancament de les centrals nuclears, és una molt bona idea.
Avui, les administracions competeixen per captar inversions productives, amb diferents eines, com poden ser terrenys industrials a preus reduïts, beneficis fiscals, i diferents i asimètriques línies de subvencions. Per territoris no especialment ben situats (estic pensant en l’àrea d’influència de la central d’Ascó), disposar de recursos singulars per atreure inversions és molt important, i per tant aquest Fons és una molt bona idea. Podria posar nom i cognoms als autors d’aquesta bona idea, no ho faré aquí, però cal reconèixer que la idea sorgeix de la formació política que encara avui ocupa el govern de Catalunya, i repeteixo la idea és un gran encert.
Tanmateix, els problemes comencen a sorgir, no en la creació de tribut, l’impost sobre instal·lacions que incideixen en el medi ambient, que té un fet imposable més ampli que el que avui ens ocupa, sinó en el moment que s’ha de materialitzar el funcionament. És a dir, quan s’ha d’establir la normativa que reguli la creació i desenvolupament del Fons de Transició Nuclear.
Aquí el govern no va estar diligent. És obvi que una eina com aquesta, si vol complir els propòsits inicials, requereix flexibilitat i agilitat en el seu funcionament. Però si s’ha de fer així, un govern en minoria, ha de saber pactar amb discreció, i habilitat amb els principals grups de l’oposició aquesta regulació, i no ha d’actuar de forma unilateral, ja que això genera dubtes, recels i desconfiança en els grups que no estan al govern.
Si no ho fas, aquests identifiquen la necessària flexibilitat, en discrecionalitat o en falta de transparència per part del govern. A la vegada, tampoc van estar a l’altura caps dels dos principals partits de l’oposició, que van reaccionar amb una visió molt de curt termini, partidista, i localista, jugant més al regat curt, que a la passada en profunditat. Tots aquests comportaments d’uns i altres, van fer que la materialització de la idea, mitjançant la regulació del Fons ha estat un procés molt millorable en la forma i en el resultat.
Finalment, l’execució i aplicació d’aquest Fons ha estat també prou deficient, i dubto que hagi servit per assolir els objectis inicials. La distribució de part important del Fons entre ajuntaments i organismes públics com si fossin un mini plan Zapatero, agrupar la convocatòria de subvencions del Fons amb la convocatòria general d’ACCIÓ a inversions empresarials d’alt impacte, generar expectatives a col·lectius o projectes que després no encaixen en la convocatòria, la discussió, i les anades i vingudes, respecte a la secretaria tècnica que avui encara és provisional, i molts altres aspectes, són exemples de l’execució deficient. Em sap greu haver d’expressar-ho en aquests termes, però totes aquestes qüestions en fan concloure que l’execució ha estat un despropòsit considerable.
Un amic, em deia, amb raó, que sembla una paradoxa, com una bona idea, que ha d’aportar al nostre territori recursos públics com mai, hagi acabat fent aflorar el pitjor dels comportaments partidistes, localistes, i d’interès de part dels diferents actors. Tots hauríem de fer autocrítica, i malgrat que no és fàcil a aquestes altures, això s’hauria d’intentar revertir. Oportunitats com aquesta a Terres de l’Ebre i al Camp de Tarragona no en tindrem moltes.
