Vagi per davant que la meva llengua habitual, la materna, és castellana. Soc d’una generació en què molts ens vam veure obligats a l’emigració, arribats a Catalunya, a la dècada dels seixanta i setanta, provinents d’Andalusia, Castella, Galícia o qualsevol altra comunitat autònoma on el franquisme, amb el Plan de Estabilización de 1959, havia aprofitat els diners que els nostres veïns ingressaven a les Caixes d’Estalvi per a invertir en zones més industrials, com Bilbao i Barcelona.
Els primers anys a Catalunya vaig viure, probablement, els moments més emocionants de la meva vida. Primer, amb la mítica manifestació de Passeig de Gràcia, on l’11 de setembre de 1977 més d’un milió de persones va demanar ‘Autonomia’, i segon, un mes després, aquell 23 d’octubre, en què Josep Tarradellas va fer també mític el «Ciutadans de Catalunya, Ja sóc aquí», a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.
Aquells moments que després em van fer viure amb intensitat l’emoció del catalanisme, s’ha anat diluint, per la imposició, amb gestos semblants al de Rubiales a la llotja després de guanyar el mundial femení, en donar-se les mans a les seves parts. Per la imposició i pel que interpreto com un oportunisme polític només per aconseguir un grapat de vots a les urnes.
Perquè els catalans, si som tots aquells que vivim i treballem des de fa dècades per i per a Catalunya, hem oblidat reivindicar, al dia a dia, dos aspectes vitals que, des d’un inici, em va fer sentir l’orgull de ser un més d’aquest magnífic poble: el ‘seny’ i ‘la pela és la pela’.
Els catalans hem oblidat reivindicar, al dia a dia, dos aspectes vitals que em va fer sentir l’orgull de ser un més d’aquest magnífic poble: el ‘seny’ i ‘la pela és la pela’
Aquests dies en què s’ha fet viral reivindicar les llengües cooficials de les comunitats autònomes representades al Congrés dels Diputats, el català, el valencià, l’eusquera i el gallec, em venen a la memòria els esforços que vaig fer als anys 80 per aprendre a parlar i escriure en català, anant diàriament a classes del programa lingüístic que va organitzar la Generalitat, anomenat ‘digui, digui’.
Llavors, em vaig carregar de raons en pensar que, si hauria de conviure en aquest país que vaig triar per viure, hauria també de conèixer al màxim els seus costums, tradicions i cultura, i per descomptat l’idioma, el català, per viure a Catalunya en la màxima intensitat.
Em diuen, sovint, que parlo el ‘catañol’ (argot originat a Barcelona i la seva àrea metropolitana basada en la llengua castellana amb influències del català), però allà on estic ens entenem perfectament, segons el que requereix l’entorn, sense cap mena de pinganells ni traductors, perquè tots coneixem la mateixa llengua.
La Torre de Babel que s’ha imposat aquests dies al Congrés dels Diputats és bona perquè dona feina als que, com al meu fill, coneixen molts idiomes i tenen la carrera universitària de Traducció i Interpretació. Però, més enllà d’aquí, es marejar la perdiu. El que ens porta a aquesta decisió és oblidar els problemes que tenim en sanitat, a l’educació, en treball, el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya, en més de 22.000 milions. En fa oblidar els més de 450.000 milions d’euros al deute històric de Catalunya i que som la comunitat autònoma a què han arribat més tard les autovies gratuïtes, perquè quan Jordi Pujol, tenint agafat per les parts a les què es va enganxar el comentat Rubiales, en negociar les investidures amb Felipe González i José María Aznar, en els millors anys del sentiment català, l’expresident de Catalunya pensava més en la seva família que en demanar quilòmetres gratuïts d’autovia per als catalans.
Hemos de aprender del programa ‘digui, digui’ para hacer ahora del ‘escolti, escolti’ una vía para mejorar las necesidades de los ciudadanos
Para finalizar el artículo no creo que a nadie le moleste que haga uso del 25% de la cuota a la que todos debemos tener derecho para hablar y escribir en la lengua que deseemos. Finalizo la escritura con mi lengua materna, el castellano, reclamando que es el momento de recuperar el ‘seny’, ‘la pela és la pela’, ‘la senyera de Catalunya’ (porque la estalada representa solo a unos cuantos) y el ‘sentiment’, para avanzar todos juntos y unidos como el gran pueblo que fue y que ha de ser Catalunya.
Y para que, aunque con ideologías y pensamientos distintos, los responsables políticos piensen más en cómo hacer las administraciones más cercanas y accesibles a los ciudadanos, porque actualmente son, en una gran parte de ellas, un auténtico escándalo en la dejadez de funciones.
A ver si somos capaces de aprender del programa ‘digui, digui’, que nos llevó a muchos a entendernos mejor, para hacer ahora del ‘escolti, escolti’ una vía que nos conduzca a mejorar las necesidades de los ciudadanos.
