De ben petit, recordo un bell costum tan bon punt em llevava. Jo solia ser el primer dels meus germans a fer-ho. Segur que llavors ja apuntava uns certs rivets d’hiperactivitat: me n’anava al portal de casa, a la recerca de la premsa escrita. Li deixava el repartidor. De dimarts a diumenges, era el Diari de Barcelona («el Brusi»). Els dilluns, «la Hoja del Lunes», perquè els treballadors del ram s’alternaven guàrdies orientades al gaudi d’un jorn setmanal festiu. Aprofitava per a poder donar-ne una primera ullada, abans no apareixien el pare o l’avi. A més, era hora d’esmorzar i anar a escola.
Mirant les coses des del prisma de l’anomenada modernitat, uns quants anys més tard, tot s’anà capgirant des del «part» d’Internet. La feina de repartidor va passar a millor vida. El miracle d’una xarxa wifi, connectada a un portàtil, mòbil o tauleta ens exigeix –a tots– un mínim esforç. En aquesta tessitura, la lectura diària i matinal dels diaris ha esdevingut una cosa ben diferent. Informar-se on-line ens ha habituat a llegir d’una manera diferent. Podem –mitjançant una mirada ràpida– llegir, només, els titulars de qualsevol article, crònica o reportatge. Al cap i a la fi, d’entrada ignorem si l’escrit és llarg o breu.
Hi ha un fet que palesa que la gent entén i/o recorda menys allò que obté a través de les pantalles. Per això, em pregunto si estem perdent –tal vegada– la capacitat de retenir allò que llegim. Un fet és innegable: cada cop es llegeix menys. No ens han de sorprendre, per tant, els tocs d’atenció crítics derivats dels informes Pisa i Bolònia.
A nivell personal, em declaro «clàssic renaixentista». Sense que se’m puguin malinterpretar certes opinions, que ningú no em privi del plaer i el gaudi d’un llibre o periòdic físic! Vull dir en paper. També m’agrada gratar, però, diaris o e-books, de tant en tant. De fet, confesso que dissabtes i diumenges soc fidel al meu costum d’anar al quiosc a comprar el diari per a poder passar els seus fulls untant-me els dits amb la llengua.
