ChatGPT, DeepSeek, enginyeria de prompts (rol, tasca, audiència, context, to, format), eines de millora de prompts (Edworking, PromtGen), generació d’exercicis i situacions d’aprenentatge, artefactes, chatbots, gestió de tasques docents, IA i avaluació (rúbriques, escales de valoració, feedback, llistes de confrontació...).
Tot just finalitzo un curs sobre Intel·ligència artificial per a professorat universitari (URV). L’objectiu: capacitar per a un ús eficient de la IA i comprendre com aquesta tecnologia pot ajudar a personalitzar i millorar el procés d’aprenentatge. Malgrat –tot seguit– que es contraposa una altra mirada per conèixer eines de detecció per evitar el seu ús per part dels alumnes: Isgen, Quillbot, AI Detector, GPT Zero.
El debat sobre els avantatges i els riscos de la IA en educació és espacialment complex. Calen avaluacions rigoroses i evidències sobre el seu impacte en educació per a no cometre –de nou– errades com amb altres tecnologies.
La IA en educació desperta tantes esperances com desconfiances moltes vegades totes dues sustentades en impressions. La demanda social real o ‘fabricada’ o les polítiques educatives a vegades presentades com a innovacions no poden ser el criteri per a la seva utilització i incorporació.
Un bon punt de partida pot ser identificar l’essència de la IA, el seu perquè. Com qualsevol eina al servei de la persona, la IA i les aplicacions que en fan ús haurien de tenir com a horitzó el progrés humà i el bé comú.
La definició d’intel·ligència condicionarà aquesta reflexió. El Test de Turing –que fixa que una màquina ha de ser considerada ‘intel·ligent’ si una persona no és capaç de diferenciar el seu comportament del d’un ésser humà– ja dibuixa un punt d’inflexió al parlar de ‘comportament’ com a tasca intel·lectual específica que no té en compte la globalitat de l’experiència humana: capacitat d’abstracció, emocions, creativitat, sentit estètic o transcendent.
La intel·ligència humana és una facultat de la persona en contraposició al caràcter funcional de la intel·ligència artificial. Tot plegat ens porta a entendre i a utilitzar de forma diferent el terme intel·ligència en referir-nos a les persones o a la tecnologia. La intel·ligència humana cerca allò que és bo més enllà de la seva utilitat particular.
La IA comporta oportunitats –la utilització de sistemes intel·ligents en l’agricultura, en sanitat, en la cultura o en l’educació està ajudant a millorar i a transformar molts pobles– i genera nous riscos com ara crear noves desigualtats, la deshumanització o la desinformació.
Cal entendre l’educació no només com a transmissió de coneixements i habilitats intel·lectuals sinó com a fer allò que és correcte –dirigir-se al bé– com a la millor palanca per assolir la felicitat. En el centre d’aquest context educatiu és indispensable i insubstituïble la relació entre mestre i alumne. El docent és un model de qualitats humanes, d’afany pel saber, d’optimisme... que afavoreix la confiança i la comprensió recíproca. Una relació que valora a cada alumne com a algú únic i irrepetible i desperta en ell el desig de créixer. La IA no pot replicar aquesta relació i la dinàmica i el compromís que genera per un creixement integral de tots i cadascun dels alumnes.
També aquí hi ha oportunitats i desafiaments. Eines per facilitar la personalització, l’accés a l’educació o el feedback immediat pels alumnes enfront d’una ‘sobredosi’ de dependència tecnològica que podria limitar la capacitat de treball autònom, el pensament crític o la distinció dels continguts distorsionats, inexactes o simplement falsos.
