La denominació de carta al títol d’aquest article té en aquest escrit una voluntat més propera i menys tècnica. La ‘carta’ com a gènere literari permet un to familiar i directe, en certa mesura, fins i tot, desordenat, com a una conversa que no necessita el rigor i el formalisme acadèmic o periodístic.
Ara fa uns dies l’amic, i company en aquestes pàgines, Josep Ramon Correal titulava la seva columna diària: «Mare, no vull ser mestre». Aportava informació sobre una enquesta realitzada pel sindicat majoritari de docents a Catalunya (USTEC-STEs) que assenyalava que un de cada tres professionals de l’educació a Catalunya estan pensant a deixar-ho. El «desgast psicològic» que comporta el dia a dia de la tasca educativa juntament amb la «burocràcia» n’eren alguns dels motius. Xavier Díez, coordinador del treball, en presentar les conclusions de l’estudi detallava també la «degradació» de la professió docent i els «problemes econòmics».
No obstant això, i fruit d’anys d’experiència docent, penso que la tasca docent té quelcom d’especial i d’apassionant malgrat la sobredosi de legislació educativa (procediments, actituds, valors, competències, dimensions, vectors...) i d’altres dificultats que no tinc cap interès en descriure.
Una companya m’explicava que, en acabar el curs passat, va rebre com a regal un vídeo dels seus alumnes de 1r de Primària en el que cadascú «recitava» un dels versos d’aquest poema al professor de Gabriel Celaya.
Educar es lo mismo / que poner un motor a una barca / hay que medir, pesar, equilibrar... / ...y poner todo en marcha.
Pero para eso, / uno tiene que llevar en el alma / un poco de marino, un poco de pirata... / un poco de poeta... / y un kilo y medio de paciencia concentrada.
Pero es consolador soñar mientras uno trabaja, / que esa barca, ese niño, / irá muy lejos por el agua. / Soñar que cuando un día / esté durmiendo nuestra propia barca, / en barcos nuevos seguirá nuestra bandera enarbolada.
«Són les 9 h, entrem a classe, darrers comiats a pares i mares, saludo a l’Elsa que va caure ahir, pregunto a l’Artur pel seu ‘nou’ germanet...». La relació educativa que s’estableix entre docent i alumnes, entre docent i pares i mares basada en la confiança i l’amistat sobrepassa amb molt la idea d’experiència, de lovemark, viscuda amb qualsevol altre servei o producte.
Rebo una carta de Fernando (‘Fernandito’), antic alumne amb necessitats educatives i ara treballant a l’escola com a part de la seva integració laboral. L’impacte de la tasca docent en cadascú dels alumnes és una realitat intangible que els docents acostumem a veure materialitzada en creuar-nos amb un alumne passats els anys. Acompanyar la seva educació com a persona, l’assoliment de valors, la passió pel treball ben fet cuidant els petits detalls com a servei als altres i, per damunt de tot, cultivant la seva llibertat i la responsabilitat personal.
«Profe, la Marta està molestant al Joan». Somiar grans ideals i apassionar-se en actuar sempre cercant allò que està bé. El docent viu amb normalitat, de forma ordinària, la comprensió amb els seus alumnes, l’alegria de participar en una tasca que transcendeix les seves possibilitats, la confiança en cada alumne, l’atracció d’allò que és bo, i com el bé tendeix a contagiar-se, l’optimisme de saber que al final moltes vegades tot s’arregla. Tots aquests ingredients creen un clima en què una professora, un professor, reben molt més del que donen (no només maldecaps, que també). Una sort, un privilegi... dibuixat en el somriure encomanadís dels seus alumnes. Imagino que Josep Ramon Correal coincidiria amb mi amb aquest nou títol: ‘Val la pena ser mestre’.
