Consti en avançat que això que llegireu està escrit des de dins. Des de l’experiència vital recent –la d’ara fa just una setmana, quan amb un acte al teatre Metropol vam donar el tret de sortida a la commemoració dels 700 anys de l’arribada de la relíquia del braç de Santa Tecla– i la més profunda, la de tota una vida veient, estimant i vivint en pròpia pell les festes de Santa Tecla. Una vida com tantes altres, vaja.
Els dies que venen sentireu molt a parlar de la importància del que va passar fa set-cents anys a Tarragona. Ara tot just comença un cicle que s’allargarà fins aquestes alçades del 2022, i que té com a voluntat divulgar i conscienciar sobre una jornada festiva clau per poder entendre la història de la ciutat. Un moment fundacional que té la seva translació directa en la manera com, encara a dia d’avui, vivim la part més important de les festes de Santa Tecla: la que ens vincula amb la nostra història col·lectiva i amb la cultura d’arrel més popular.
Quan tot comença
Diuen els que ho han estudiat que el 17 de maig de 1321 Tarragona es va vestir de gala. Feia poc que havia tornat a la ciutat l’expedició que –per fe i devoció, sí, però també per calers– havia creuat el Mediterrani per plantar-se davant del rei d’Armènia. Carregats de pedres precioses, teles i formatges, van convèncer el monarca que els deixés prendre cap a Tarragona les relíquies –el que se suposa que eren les restes dels seus ossos, vaja– de qui per aquelles èpoques ja era la patrona venerada de la ciutat: Santa Tecla.
La Tecla d’Icònia, vaja. Aquella jove que un dia havia quedat embadalida amb els discursos de l’apòstol Sant Pau i que, segons professava la saviesa popular, havia decidit sumar-se al seu viatge evangelitzador i havien arribat ni més ni menys que fins a Tarragona. Poc més els va fer falta als tarragonins de deu segles més enllà per adjudicar-li l’honor de convertir-se en la patrona de la ciutat i construir un reguitzell d’homenatges i llegendes al voltant de la seva figura. Un imaginari que arriba al seu punt culminant aquell 1321. Tarragona per fi s’havia fet seva la relíquia de la Tecla i calia una rebuda a l’alçada del moment històric. Una efemèride que sobrepassava les fronteres d’allò local i cridava per ser considerada tot un esdeveniment nacional, amb la presència de nobles i cavallers d’arreu del país i la participació ni més ni menys que del rei Jaume II ‘El Just’, rei de la Corona d’Aragó.
Però allò realment rellevant d’aquella dia no són ni reis, ni nobles ni cavallers. Ni tan sols els més de set-mil eclesiàstics que diuen que acompanyaven les restes de la santa en el seu trajecte entre Constantí i Tarragona (sí, Constantí. Durant un temps es diu que les relíquies de Santa Tecla van estar guardades a l’Església Vella de Constantí). Allò que realment importa d’aquell 17 de maig de 1321 és la gent.
Un llegat que perdura
Pescadors, pagesos, ferrers i pelleters. Patrons i mariners, calafats i soguers. Escrivans, botiguers, mercaders i cirurgians. Tots ells van ser els principals protagonistes d’aquell dia. Les classes populars van ocupar els carrers de manera legítima, autoritzada i ordenada, per fer-se també seva la festa de benvinguda. Per encapçalar la processó que portaria el Braç de Santa Tecla de Constantí fins la Catedral de Tarragona passant, entre d’altres, per la Rambla, la plaça de la Font, la plaça del Pallol, el carrer Major i la plaça de les Cols.
700 anys després, seguim hereus d’aquella jornada. Nosaltres, la gent, continuem ocupant popularment l’espai públic. Ens el fem nostre, amb la responsabilitat i el respecte que requereix una història compartida i els esforços de tota la gent que ha fet possible que avui en dia, després de crisis, guerres, pandèmies i dictadures feixistes, puguem continuar fent-nos nostra la festa. Puguem tornar a omplir els carrers, de manera horitzontal, per seguir sent nosaltres qui doni forma a la festa. No només vivint Santa Tecla, sinó sent Santa Tecla. Al cap i a la fi, què és sinó això la cultura popular?
Actualment treballa a Catalunya Ràdio, on durant quatre anys ha coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya Ràdio’. També ha treballat a Televisió de Catalunya, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.
