Sabem des de temps immemorials que des de l’Ajuntament intenta protegir, cuidar, blindar el comerç reusenc (que són negocis i associacions d’àmbit privat), com a fet diferenciador i de qualitat de ciutat i, cal dir-ho, ens va força bé.
Des d’aquesta òptica d’optimització del «patrimoni local», es fa difícil entendre com, des del mateix Ajuntament, no es potenciï decididament i seriosament el nou Hospital de Sant Joan com a factor principal del «Ser i Fer reusenc» de principis d’aquest segle. Totes les persones majors d’edat tenen clar que la salut és el bé més preuat del que disposem i podem gaudir durant la vida. Doncs bé, al llarg de la vida, en algun moment determinat, tothom pot patir un deteriorament important de la seva salut, sigui sobtat i temporal, sigui més llarg, progressiu o, fins i tot, permanent o degeneratiu.
És, en aquestes ocasions, quan cal disposar d’un «sistema sanitari» que sigui proper, accessible, tecnològicament avançat i amb uns equips humans amb coneixements, habilitats, empatia i il·lusió per fer de forma excel·lent la seva delicada feina de cada minut del dia o de la nit.
A Reus tenim –de propietat municipal– l’Hospital Universitari Sant Joan com a eix central de la xarxa d’assistència sanitària de l’ampli àmbit economicosocial i territorial que ens envolta. Passa, però que des que es va modernitzar radicalment fa uns cinc anys, s’està infrautilitzant.
És a dir, funciona de forma parcial per tot allò que «els polítics professionals» en diuen molt correcta, però cínicament: «racionalització dels serveis, sostenibilitat del sistema, lleus retallades temporals…», mentre els dirigents polítics locals (els nostres?) –per cert, els d’ara i els dels darrers anys!– miren dissimuladament cap a un altre costat i, entretinguts com estan intentant tapar-se les vergonyes mútues, encara no han entès què tenen entre mans, ni en saben treure profit.
Així, l’hospital infrautilitzat presta (ofereix) als ciutadans menys serveis i de forma més lenta (grans llistes d’espera). Per tant, també costarà més d’amortitzar, mentre que els molts metres quadrats construïts, actualment tancats i sense estrenar, també generen un cost real.
Els dirigents locals tampoc saben, ni s’han adonat, que en ple segle XXI, en un món i en un entorn globalitzat, amb noves tecnologies, comerç i gestions per xarxa… totes les qüestions relacionades amb la salut i l’hospital com a eix, esdevenen el factor més important –potser el principal– què disposa Reus per atraure i apropar moltes persones a la ciutat. Perquè, avui i per ara, «ens visiten, ens fan plaques i ressonàncies, ens posen un guix, ens operen, ens fan quimioteràpia…» de forma personal, presencial i intransferible (no virtualment).
D’aquesta manera, les persones malaltes i els seus acompanyants tenen necessitat vital d’anar i venir, d’estar, de conviure i, en fi… «De viure Reus».
És el moment. Necessitem un canvi radical i alhora assenyat amb nous i millors cervells. Salut per molts anys!