Aquests dies he rellegit, com qui posa una bena a la ferida, El perfume del vaso, de Ramon Oteo, traspassat fa ben pocs dies, als 74 anys. Poemes de la solitud, que Sefa Ferré expressava amb la nuesa relaxada d’una figura femenina solitària i somniosa, a la coberta del llibre esmentat. Un vaixell s’enduu la partença fumosa; un telèfon fa de pont al diàleg remorós com un riu; estances interiors que guaiten pel finestral de l’enyorança; paisatges amb cases desertes; llibres farcits de paraules silencioses, i un vol d’ocells migratoris que sempre retornen, davant la nostra partença sense retorn. Entre la partença i el retorn, Ramon Oteo exclama: «¿Quién traerá en sus manos el volar de palomas/ que posó su caricia en mi frente cansada?»
El record, la nostàlgia, la solitud nodreixen els poemes de Ramon Oteo. Però per sobre de tot hi ha l’amor, com un perfum que fa amable el record i la tristesa. És aquella tristesa perfumada de què ens parlava Marià Manent, referint-se a l’ombra. Els poemes d’Oteo evoquen les hores amables del record, un record que finalment es farà tèrbol i amarg, immers en l’ombra de la solitud. A la primera part del llibre, ressegueix els llocs, els indrets, on el joc de l’amor tingué el seu esplai, els seus moments feliços. D’entre les imatges i símbols de la seva poesia, els més constants potser són el riu, la mar, el torrent: «Mi vida va fluyendo como un viejo torrente/ de una en otra roca, feliz y golpeándose». En aquest poema la imatge del torrent s’escola fins a l’últim vers que clou el poema amb una imatge impressionant. El poeta arriba a la mar –potser la mort– («del infinito mar que dicen que es la muerte») amb tot el seu bagatge de records de batalles amoroses. Però ell, més vitalista, la prefereix com a joc de l’amor. La lluita entre Eros i Thanatos és plantejada en la segona part del llibre. És el pas de la passió a l’ombra. L’enigmàtica solitud ens acompanyarà quan el silenci sigui definitiu. En l’últim sonet de la primera part, el poeta invoca la mort conjunta dels amants, a fi d’obtenir la fusió de la mort i l’amor: «Y juntos y abrazados en el lecho/ sólo la muerte nos dará templanza./ Estará todo limpio y recién hecho:/ que al fin amor en el morir se alcanza.»
Dels poemes apassionats que ens han precedit, passem a uns poemes reflexius on el poeta s’enfronta tot sol davant la vida, la seva vida, la seva mort, la seva solitud: «Me siento soledad, me siento río,...» Però és en la veu callada de la paraula escrita on el poeta trobarà el recés salvador de la seva solitud: «Me salvarán los libros, sus palabras,/ las voces para siempre ya calladas/ que por caminos vagos y alboradas/ conducirán la soledad que labras». I finalment el poeta deixarà escrita la seva veu, feta crit, en la poesia: «Que yo ya sé de veras mi destino/ y he de dejar mi voz anclada en grito». El crit del poeta és com el naixement d’una deu d’aigua en una balma secreta. Un raig de llum il·lumina el fil d’aigua que s’escola per la cavitat de la roca i enceta el diàleg d’un silenci d’argent. El crit del poeta resta ancorat entre un esglai d’aigua i de llum. En una nota escrita en la contracoberta del llibre, el mateix poeta ens dóna la clau de la seva poètica: «Cuando el amor explora la geografía de un cuerpo que fue aquel instante y aquel paisaje, cuando el soneto revive con la intensidad de la misma llama los ciclos del mismo fuego entregados al resplandor de la ceniza, cuando el tiempo asoma el hueso y la palabra ordena la memoria; entonces cuando el lector viaja de la pasion a las sombras es necesario saber que esta escritura fue ‘defender tu amor y mi quimera’.»
Ramon Oteo ha traspassat, prematurament, però la seva passió per la vida i per l’escriptura són aquí i parlen en silenci, com una rosa viva.