Les emocions compleixen tres funcions bàsiques: l’adaptativa, que ajusta l’organisme a les condicions de l’entorn; la social, que facilita la comunicació amb els altres; i per últim, la motivacional, que orienta la conducta en una direcció.
Les emocions primàries són innates i universals, tothom les experimenta encara que no en el mateix grau, com per exemple l’alegria, la tristesa, la por, la ira, la sorpresa, etc., i es poden expressar de forma diferent en funció de l’edat i de la cultura a la qual es pertany.
Les secundàries són combinacions de les anteriors i es desenvolupen a mesura que l’individu madura, són més complexes, i exigeixen un mínim nivell de consciència perquè estan vinculades a la valoració que cadascú fa del que passa al seu voltant i també del que pensen els altres, com la culpa, l’orgull, l’optimisme, el menyspreu, la vergonya i altres. Estan molt condicionades pels processos de socialització.
La vergonya (que no la timidesa) es manifesta cap als dos anys, què és quan es passa de ‘nadó a nen/a’ i es comença a tenir en compte l’opinió de les persones del voltant. L’infant necessita inputs per formar la personalitat, sobretot positius, per desenvolupar una bona autoestima, i és possible que s’avergonyeixi davant la possibilitat de fer alguna cosa que pugui merèixer una crítica o una valoració negativa.
Se sap que els elements ambientals tenen un gran pes i permeten deduir que no es neix vergonyós, tot i que tampoc es descarta que els factors genètics puguin, en certa manera, predisposar. Gairebé tothom està d’acord que els infants aprenen allò que veuen dels adults de referència. El modelatge és fonamental, per tant, és fàcil que si una persona propera té tendència a sentir vergonya, sigui un comportament a imitar. Els petits observen per aprendre i adaptar-se a l’ambient natural, social i cultural on viuen.
En alguns casos, la vergonya està provocada per la conducta dels pares. Sense cap mala fe, és possible que s’exposi el fill davant d’altres persones sense tenir en compte com se sent en aquell moment, amb demandes com «ensenya com cantes», «fes una abraçada», «demana perdó a aquest nen» o altres peticions similars que poden provocar sensació de ridícul o senzillament no li vinguin de gust en aquell moment. De vegades, els progenitors no són conscients que demanen a l’infant «una exposició pública», i és de tot normal obtenir una negativa com a resposta.
Aleshores, l’adult se sent decebut per les expectatives que ha creat, i acostuma a insistir, amb la qual cosa la situació s’enroca i encara és pitjor. A més reiteració, més vergonya i s’entra en un bucle difícil, que acostuma a tenir un final amarg per a tothom. Quan es dona aquesta crisi, és fonamental que el progenitor s’adoni ràpidament i intervingui abans que sigui massa tard. Així s’allibera l’infant de la por de l’opinió aliena i se’l permet ser ell mateix. Quan un nen té vergonya experimenta un desig d’escapar-se, de fugir, de desaparèixer i no sap com fer-ho perquè encara no té recursos. Com més es persevera, pitjor, més s’allarga una situació en què pràcticament no hi ha possibilitats de canvi. És preferible respectar els sentiments en aquests primers moments en què apareixen i no forçar l’infant a fer res que no vulgui, sobretot perquè estem parlant d’accions que no són gaire importants.
No existeix una mesura per a la vergonya. Una cosa que sembla petita per un adult, per un infant pot ser molt gran. Si el nen ha passat per una situació complicada, és fonamental no desestimar els seus sentiments, ja que es pot sentir menyspreat. Els infants insegurs acostumen a sentir por al fracàs i això, amb el temps, pot desembocar en dificultats d’interacció social. L’adult ha d’evitar la justificació amb comentaris del tipus «és molt vergonyós», «és tímid», «no té llengua», etc. perquè s’agreuja la situació i es danya l’autoestima i la confiança.
Si la vergonya persisteix amb l’edat, el millor és prendre’n consciència, reflexionar sobre què la produeix i afrontar petits reptes per superar-la. Sempre des del respecte, cal fer petites passes per atrevir-se a determinades conductes que fins a aquell moment eren impossibles. Accions simples, com pagar a la botiga, demanar la comanda o saludar un amic de la família, poden anar enfortint la seva percepció de si mateix. És important acompanyar-lo per proporcionar-li la seguretat que necessita i, a poc a poc, deixar que s’adapti amb naturalitat a les noves situacions. Ajuda molt reconèixer els mèrits que realitza i les fites que assoleix, ja que un petit gest desinhibit suposa un important esforç per a un nen vergonyós.
Els pares han de conèixer en quina etapa evolutiva està l’infant, perquè de vegades es pretén que entenguin i facin coses que encara no els pertoquen per edat. En tot cas, una bona pràctica sempre és acostumar-se a demanar-los el consentiment en determinats moments perquè és una demostració de respecte i afecte. En educació, proposar, sempre és preferible a demanar, exigir o obligar.
Educar-los en les normes socials és molt important, però té una variable, que no es pot deixar de banda: la personalitat del fill. Si s’amaga darrere o se’l veu ruborós quan ha de saludar un amic o un familiar, o fer una acció davant d’estranys (per ell), s’ha d’entendre la seva vergonya, donar-li temps i respectar-lo, sense deixar de subratllar la importància que té el fet de saludar i atendre els que et parlen. Aquestes situacions s’han d’afrontar amb la màxima naturalitat possible, ja que no són fàcils de gestionar i fan patir totes les parts.
