Oró i la lluna

Antoni Coll va presentar ahir el seu darrer llibre Cuando veáis que la luna os sonríe a Vila-seca i va recordar l’entrevista que va tenir amb el científic Joan Oró, col·laborador en els projectes espacials de la NASA. Oró va explicar a Coll que la seva afició per l’espai va néixer a les nits quan, essent forner a Lleida, sortia al carrer a prendre la fresca i mirava la lluna. Poc podia imaginar el llavors jove Oró que acabaria col·laborant en el projecte Apol·lo que havia de dur el primer home a la lluna. La cita d’aquest record m’ha emocionat especialment. La meva mare, morta recentment com saben, va ser amiga de la infantesa de Joan Oró, i no sé si no van ser mig nuviets i tot. La meva mare també era fornera i tenia el forn al carrer Comtes d’Urgell, el mateix on era el forn dels Oró, que es deia La Ràdio. No sé si la mare va competir amb Joan Oró les mirades a la lluna. Sí sé que tots dos són ara més amunt, on només s’hi arriba amb el coet de l’ànima.