El dia 5 d’agost sortia de la presó Santiago Arrozpide, Santi Potros. Havia fet 31 anys de condemna, gairebé tota en règim d’aïllament. Si se li sumen penes anteriors en temps del franquisme, resultarà que és el militant d’ETA que haurà fet més anys de presó: aquest seria un titular informatiu. Ben al contrari, alguns titulars de premsa subratllaven l’adverbi axiològic «només», és a dir, que sortia havent complert «només» 31 anys.
La ultradreta es va afanyar a atiar el foc posant les víctimes pel mig, però aquest cop ni les més pròximes, en un gest que les honora, els han fet la gara-gara. Fa molt de temps que els fils de la reconciliació de la societat basca es van teixint amb discreció. Juan María Uriarte, bisbe emèrit de Donostia, hi ha dedicat mitja vida i un assaig, La reconciliación (editada per Sal Terrae l’any 2013), que a trossos es llegeix i a trossos quasi es resa.
Coincidint en l’afilerament cronològic, el papa Francesc alliberava el catecisme de la pena de mort, i encara reivindicava la dignitat dels delinqüents, perquè «la dignitat de la persona no es perd ni tan sols després d’haver comès crims molt greus». Per acostar-nos-hi una mica més, el portaveu vaticà que donava la notícia era el cardenal Lluís Ladaria Ferrer (Manacor, 1944), jesuïta com el Papa, en funcions estrenades de prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe.
Les llargues presons preventives de gent de bé són un atac a la dignitat, que ara l’Església demana fins i tot per als convictesLa societat catalana ja va endegar una gran campanya contra la pena capital a tomb d’un altre afer basc, el Procés de Burgos de 1970. El cartell que va fer Antoni Tàpies, amb un no immens, aquí ja no cal, però per desgràcia encara és vigent als cinquanta països que executen, per a les 21.919 persones que a finals de l’any passat eren al corredor de la mort.
La modificació –el rescriptum– de l’article 2.267 del catecisme catòlic portava associada una demanda d’abolició de la pena màxima i era una invocació, potser fins i tot en puritat religiosa, al dret garantista i al fet que les penes no s’extralimitessin i incloguessin la rehabilitació.
Aquest concepte humanista del dret, resulta que la intolerància emergent també el qüestiona. En el tema basc, blasma els acostaments de presos a les seves famílies i els beneficis penitenciaris per treball, estudi o bona conducta.
La modificació de l’article 2.267 del catecisme va ser una invocació perquè les penes no s’extralimitessin i incloguessin la rehabilitacióTambé hi entra la pietat davant els malalts greus, i més quan no hi ha causes de sang, com ara l’expresident de la Generalitat valenciana Eduardo Zaplana, que tot i patint una patologia severa el mantenen a la presó.
En el cas de l’independentisme català, que és no violent i encara s’haurà de demostrar si és que hi ha delicte, les llargues presons preventives d’homes i dones de bé i bondat són un atac a la dignitat, que ara l’Església demana fins i tot per als convictes.
Valent contra la pederàstia
El Papa ja va fer un pas planetari amb la seva encíclica Laudato si (2015), inventant una teologia ecologista inspirada en el seu patró Francesc d’Assís. I és valent en la lluita contra la pederàstia, el pitjor dels escàndols, el que implica infants: demolidor l’evangeli de Lluc (17, 2), que amenaça amb la roda de molí al coll del pervers per llançar-lo al mar. Però mentrestant, en el dia a dia parroquial, va alenant passes més petites, que en la suma d’individualitats no es veuen, per anar integrant al culte antics proscrits per raons d’ordre divers, com ara el col·lectiu cada cop més nombrós de separats i divorciats.
La tradició d’una Església coercitiva i intolerant és ben present, prou carregada de raons terribles, i a casa nostra molt ben greixada per un anticlericalisme reeixit, nostrat i en tan permanent reciclatge que convida a apostatar amb una aplicació d’internet.
Tanmateix, és menys coneguda la tradició del perdó que ve de l’Antic Testament, amb exemples com els d’Elies i David en els seus deliris criminals, i que culmina amb Jesús perdonant els qui el crucificaven apel·lant a l’atenuant jurídic de l’alienació mental: «no saben pas el que fan».
Anton Batista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.