Deu ser un Guadiana polític i periodístic, d’aquells que sorgeixen quan el personal s’avorreix i a algú li abelleix tocar els dallonses. En especial, als amos del circ, convençuts que mai trobaran rèplica als seus gastats pseudoarguments per allò que la minoria nacional catalana acostuma a callar, acotar el cap i si cal, pagar el beure amb resignació cristiana. Vingui a tomb la introducció a la salut d’un terme que va fer gràcia en el moment d’aparició i ha estès la seva existència fins a extrems inversemblants, com si el temps no l’hagués convertit en pur anacronisme. Per si cal recordar-ho, ja han passat vint-i-cinc anys del XXI i el terme ‘xarnego’ pertany a mitjan segle passat. Ara, ja no té cap sentit a la nostra societat, ni va més enllà d’un propòsit gens dissimulat. Cap altre que recordar-nos discutibles conceptes del pretèrit que no es corresponen de cap manera amb la realitat d’avui. Només branden tal etiqueta l’esquerra tronada i els més reaccionaris de l’espectre que, si fem la suma en vots, representen un bon tou de població, una gernació acomodada amb els tòpics que han funcionat bé en la defensa dels seus indissimulats interessos, en allò tan maniqueista de presentar les trinxeres dividides en bons i dolents, com en els vells westerns fàcils d’entendre per a cervells prou limitats. Fer bandera avui dels xarnegos també són ganes, francament.
A aquestes altures de la globalització, de les migracions massives i dels canvis espectaculars que vivim, no ve a tomb arrepenjar-se en tòpics superats. Tret que ho facis amb maldat. Els xarnegos o bé s’han integrat de fa dècades i han assumit la realitat, cultura i idioma de la terra d’acollida o s’han fortificat en les seves creences d’origen, que ja no són exclusivament espanyoles. És català aquell que s’integra, defensa la terra i la llengua, adopta tradicions, comportaments i maneres d’entendre el món i sap distingir arguments de pura propaganda en aquesta batalla dialèctica sense fi. La resta, podeu anomenar-los com millor us convingui, podeu recórrer als tòpics que us confortin, però només són estrangers en terra aliena que no volen saber gens o gaire del seu entorn i se senten, amb el major dels respectes cap a la seva elecció vital, d’allà on vingueren, sense cap voluntat ni necessitat d’imbuir-se amb res que formi part transcendent del seu lloc actual de residència. Tampoc entrem ara, més que res avorreix sobiranament, en si els nouvinguts de major o menor durada van arribar per aguantar el país, per aixecar-lo del terra, per enlairar-lo fins a extrems impensables o per fer la feina que ningú entre els acomodats locals volia fer, que tot això és fullaraca demagògica. Catalunya ja era aquí ben viva segles abans de la seva arribada i ningú no es pot arrogar cap mèrit, ni penjar aquestes medalles tan llardoses, tant de llautó que acostumen a brandar els supremacistes de l’altra banda, just aquells que ens acusen de tan desconsiderada consideració a les gents d’aquí, cada vegada més situats en franca minoria.
Confessem cert esgotament davant la contumaç persistència en dir-nos el nom del porc i acusar-nos de qualsevol variant de plaga bíblica, com si els catalans fóssim tan poderosos -què més voldríem-, i capaços de fer girar l’eix del món segons la nostra voluntat. Se’n diu, simplement, catalanofòbia i ve de molt lluny.
Ara està de moda que l’esquerra woke, aquella que assimila sistemàticament català amb burgès a combatre, tregui de passeig l’espantall dels xarnegos en benefici propi. O sigui, tot ben arcaic, estret de mires, incapaç d’entendre el catalanisme i gandul per combatre allò que li tocaria de veritat, res a veure amb les seves desvirtuades lluites actuals. Estan tan integrats en el sistema que agafen les mateixes, exactes banderes de la reacció. A veure si entenen d’una vegada que el xarnego és tan antic com un templer o un almogàver, ja no val per a definir res ni ningú, que el signe del temps va per altres bandes. Però com els hi dona beneficis, a ells què els hi expliques. Ja els va bé així i són majoria.
