L’Eclesiastès, un dels textos més bells de l’Antic Testament, arranca així: «Vanitat de vanitats, tot és vanitat». La política en va plena i la contaminació de les xarxes l’ha multiplicada tan exponencialment que qualsevol fotesa pot ser qualificada d’històrica; deixem al món casteller legítimament la història com a mesura, i que el garbell del temps faci la seva feina amb les malversacions. Però avui, 30 de maig de 2024, sí que podem parlar de dia i fet històrics sense hipèrbole, perquè s’aprova una llei d’amnistia, un fet de transcendència que certament no passa cada dia. En el nostre àmbit Catalunya-Espanya, han afectat positivament la de 1936 i la de 1977.
Les definicions en les llengües més pròximes no anoten cap restricció al concepte ‘amnistia’, començant per les de l’IEC i la RAE i seguint per les de l’Enciclopèdia Britànica i la de l’Acadèmia Francesa. És més, la Britànica la focalitza en la rebel·lió i la sedició –les acusacions del Procés-- i posa com a exemple l’amnistia als Confederats nord-americans, paradigmes d’una cosa i de l’altra que el cinema ha esdevingut universals començant per Allò que el vent s’endugué.
L’amnistia de les eleccions del Front Popular treia el Govern de la Generalitat de la presó –presó amb dispersió, sí, com la dels bascos, que el president Companys i el seu conseller més important, Joan Comorera, eren al Puerto de Santa Maria. L’amnistia de la Transició alliberava els últims dos-mil presos polítics del franquisme, quan només feia dos anys que n’havia executat cinc. L’amnistia d’avui admet diferents lectures, no és unànime. En plantejo quatre versions i de bon segur que, en la polisèmia infinita a la qual també ens menen les immediateses connectives, n’hi poden haver moltes més.
Tenim en primer lloc --és clar, naturalmente, hori da, por suposto, of course, bien sûr—la lectura positiva, però en dues fases. El Govern i les esquerres espanyoles que s’apunten a la teoria del perdó i la generositat, partint doncs de que hi va haver els delictes que els tribunals han anat tipificant al Procés independentista català. I aquest sector sobiranista, que considera que no hi va haver delicte i que l’amnistia restitueix una normalitat que mai no havia d’haver estat alterada per un poder judicial que qüestionen per lawfare.
El 1977 van sortir en llibertat dos-mil presos polítics del franquisme
A l’altre cantó, a contrario sensu, tenim el Partit Popular i la coalició dreta-ultradreta, que ha anat alentint la llei per la cinètica parlamentaria, i que el diumenge passat va treure milers de persones al carrer a Madrid. I tenim també la part de la judicatura disposada a dificultar la seva aplicació, tan disposada que és capaç d’elaborar un cartipàs explicant quins mecanismes jurídics tenen a l’abast per fer que legalment la llei no es compleixi, es rebaixi o es demori.
Tot plegat, doncs, dibuixa un escenari incert, aleatori, i els propers dies aniran esclarint incògnites, la primera i més mediàtica, el retorn del president Puigdemont i els que van marxar, per a uns exiliats i per als altres fugits. La poesia, millor que cap altra forma de comunicació, ens il·lustra del rerefons o del context que alimenta aquest debat atàvic.
D’una banda, la idea de les dues Espanyes de Machado, aquelles que gelen el cor, traduint els seus versos. Dualitat que Jaime Gil de Biedma encara va incrementar: «Media España ocupaba España entera/ con la vulgaridad, con el desprecio/ total de que es capaz, frente al vencido,/ un intratable pueblo de cabreros». Ara tornem a veure aquelles dues meitats que més que no lligar com l’oli i l’aigua, exploten com el sodi quan hi sura: l’oposició que està fent el PP en aliança amb Vox és de tot menys constructiva, és corrosiva, no busca ajudar la governació sinó escurçar la legislatura per governar ells.
En clau de poesia catalana, doncs Maragall i Espriu, edició i reedició d’una relació tan complicada que un i l’altre demanaven simplement que Espanya escoltés Catalunya: «Escolta, Espanya,/ la veu d’un fill/ que et parla en llengua/ no castellana;/ parlo en la llengua/ que m’ha donat la terra aspra:/ en’questa llengua pocs t’han parlat; en l’altra, massa» (Maragall); «Escolta, Sepharad:/ els homes no poden ser si no són lliures./ Que sàpiga Sepharad que mai no podrem ser/ si no som lliures» (Espriu). I al cimall de la Muntanya Sagrada, aquell altre poeta immens, Verdaguer, i un impossible que tanmateix admet la forma original d’oració: «Dels catalans sempre sereu Princesa,/ dels espanyols, Estrella d’Orient».
