«Per damunt dels garrofers i des de paratges on no es sospitava Vistabella, es veu blanquejar l’agulla de l‘esglesieta nova del Sagrat Cor de Jesús davant de la blavor del cel del Camp, el més blau i bell de Catalunya». Són paraules d’un eufòric Josep Maria Jujol (1879-1949) després d’inaugurar un dels monuments més representatius de la seva obra el 1923 i que també mostren dues característiques que van ajudar-lo a convertir-se en un dels grans deixebles d’Antoni Gaudí: la seva religiositat i la forta influència dels seus orígens del Camp de Tarragona.
L’església de Vistabella, al municipi de la Secuita, és l’única obra que Jujol va fer de forma íntegra i, cent anys després, tenim la sort de reviure el moment de tres maneres diferents: amb un llibre, un còmic i una carpeta de goigs, tot sota l’impuls de Montserrat Salort, que després d’una trajectòria professional al món de l’ensenyament ha volgut també tornar als seus orígens.
Testimonis i documents
Montserrat Salort ha escrit el llibre Vistabella i Jujol, cent anys (1923-2023), que té la particularitat que s’allunya de l’estudi arquitectònic per centrar-se en l’àmbit historiogràfic, a partir de testimonis i documents al voltant de la construcció de l’església.
A més de néixer a Vistabella, hi ha una vinculació personal molt especial amb Jujol. Ella és descendent en tercera generació del seu oncle, Pere Mallafré i Gibert (1860-1947), que va ser el gran mecenes del temple. «Vàrem viure molt amb l’àvia i ella ens parlava molt d’aquell moment perquè la seva família, com a benefactora, va establir un lligam molt estret amb el projecte», recorda Salort.
Vistabella tenia ganes de tenir la seva pròpia església, de manera que no calgués anar a la Secuita o als Garidells, els municipis més propers. Una de les aportacions del llibre és el motiu de l’elecció de l’aleshores jove arquitecte tarragoní. «La família Bofarull li va donar molt bones referències al Pere Mallafré perquè li havien encarregat la seva casa dels Pallaresos i el mestre d’obres Josep Brulles va acabar de presentar-los en una festa major de la Secuita, on Jujol tenia tiets», resumeix Salort.
L’obra de Jujol se centra en habitatges i en edificis religiosos. L’encàrrec de l’església de Vistabella, des del principi i fins al final, ho rep com «fer un treball d’àngels» en consonància amb la seva religiositat. Una sensació que també era compartida per la població de Vistabella, que va col·laborar econòmicament i amb prestació personal: «Des del primer moment que arriba al poble, els veïns amb una actitud molt oberta i en un context de molt dinamisme cultural s’adonen que serà una obra diferent i singular», explica l’autora del llibre.
Visitava l’obra una o dues vegades a la setmana i era un home d’acció, de manera que fins i tot se’l podia veure dibuixant amb les dues mans els símbols de les parets, abans de pintar-se. Tot i que s’inaugura l’any 23, l’església no s’acaba en aquell moment i, en conseqüència, la vinculació s’allarga en el temps.
«Com Gaudí, mai donava per finalitzada una obra, sempre hi quedava lligat, al mateix temps que la seva imaginació no parava», justifica Salort, que posa dos exemples no materialitzats a Vistabella. «A l’interior volia uns vitralls amb alabastre per guanyar lluminositat i a cada columna volia posar tres apòstols».
La Guerra Civil
La Guerra Civil va provocar la pèrdua del 90% del patrimoni religiós a Catalunya. Vistabella no va estar exempta d’aquest episodi, tot i que en un primer moment el poble va fer un simulacre d’incendi a la plaça per protegir-la dels atacs. «Quan Jujol la veu cremada, ell reacciona positivament i considera que agafa una pàtina que sembla que sigui més antiga», rememora l’autora del llibre.
En canvi, des de la parròquia s’opta l’any 40 per emblanquinar les parets amb guix i això provoca el rebuig de l’arquitecte tarragoní, que mai més tornarà a Vistabella. La tradició ha permès preservar alguns ritus religiosos tal com va projectar de forma singular Jujol, com la celebració del bateig al porxo de l’església, per després entrar ja al temple com a nou cristià.
Nascut a Guissona, porta més de mitja vida al Camp de Tarragona. Li agrada cuidar els avellaners del riu als Garidells i es guanya les garrofes al món assegurador, com a director corporatiu de MGC Mutua. Va començar la seva trajectòria professional al món del periodisme al ‘Diari de Tarragona’.