De la nit de Reis al 7 de gener sempre han estat per mi els dies més extraordinaris de l’any. Després d’escriure a mà, amb netedat i lletra clara (com ha de ser) una carta petitòria a ses majestats d’Orient, arribava la jornada de la il·lusió més indescriptible.
El dia 7, encara sense l’obligació escolar, s’esborrava tot rastre d’allò real que hi podia haver al meu voltant. Majoritàriament, demanava jocs de construcció plens de peces petites que calia anar encaixant per fer tota mena de cases, castells o estris espacials. També queien llapis de colors per omplir muntanyes de fulls de paper amb dibuixos de mons fantàstics.
Jo era d’aquests. Pilotes, cotxes elèctrics i altres mecanismes de molta activitat no em cridaven l’atenció. Aquests moments rememorats encara són ben vius en gran part de la gent del nostre país que els tenen com un dels records més bonics de la vida. I que duri.
Tanmateix, aprofitant la festa i tot remenant papers i llibrots per casa, em trobo en una nit de Reis (i els quatre dies posteriors) del 1892, amb uns fets situats just als antípodes de tot allò explicat fins ara. Eren els anys en què el gran poeta Jacint Verdaguer, després de la seva estada a Terra Santa i amb l’ajuda d’un capellà, Joaquim Pinyol, que n’era expert, es troba en ple treball de fer, dia per altre, exorcismes a Barcelona.
Era una època en la qual encara no es feien cavalcades de Reis pels carrers. De fet, al Principat, la primera de la qual se’n té constància és la d’Igualada el 1895.
Hi ha prou llibres que expliquen el context històric europeu i català de l’època i del perquè Verdaguer es dedica a fer exorcismes, però el cas és que en fa. I molts. De fet, llegint les llibretes en les quals els apuntava, n’hi ha per fer un grapat de pel·lícules de por d’aquelles que ens té acostumats Hollywood.
En aquests textos, podem llegir que de la nit de Reis al dia 8 de gener del 1892 Verdaguer viu un seguit d’esdeveniments prou espantosos que li succeeixen a la Casa d’Oració, al número 7 del carrer de Mirallers, al barri de la Ribera de Barcelona.
Una casa que encara avui existeix, en la qual hi havia una estança habilitada com un oratori i on es duien a terme un dels ritus propis de la religió catòlica (i també d’altres religions) encara vigents, segurament perquè són necessaris.
El dia de Reis de fa més de cent anys, Verdaguer, en ple exorcisme, sent una punxada dolorosa a la mà esquerra, amb la qual escrivia, que el deixa incapacitat durant unes quantes hores.
El dia 7, en una altra sessió, es troba davant una persona l’esperit diabòlic de la qual li diu que s’anomena «Judes». La pràctica de l’exorcisme demana conèixer el nom del diable posseïdor del cos. Això no treu que de bon començament el geni maliciós no et vulgui aixecar la camisa.
El tal Judes li provoca una nafra a la boca que li baixa per dins fins a l’estómac i que li impedeix d’empassar. Una vident que es diu Teresa i que és amb els exorcistes té una visió de la Mare de Déu dient-li a Verdaguer que begui aigua d’ordi amb poncem. El poeta ho fa i es guareix en una setmana.
Finalment, la sessió acaba quan l’esperit maligne diu a Verdaguer que ja són les vuit tocades del vespre. La sessió se solia acabar a aquella hora. Ell ho comprova i decideixen deixar-ho per a l’endemà. Però quan surt de la Casa d’Oració sent tocar les vuit al campanar proper i torna a mirar el seu rellotge que sempre havia funcionat correctament. Observa que hi té un quart de nou. El diable li havia fet moure les busques per acabar l’exorcisme abans d’hora.
Verdaguer afirmava haver viscut fets extraordinaris durant els rituals que li van costar el descrèdit, la suspensió i la reclusió en un sanatori. No era un home crèdul ni que mentís, però com ell mateix afirma a l’obra de lectura imprescindible, En defensa pròpia: «Si vols mal a un gos, digues que és rabiós», ens trobem amb una veritat que per desgràcia, avui dia, se segueix practicant.
Dues diades de Reis ben diferents. Una de familiar, emotiva, plena de bells records... una altra de fosca, misteriosa i paorosa.
Vilallonguí, periodista, guionista, paràsit teatral, criticaire, malfiat de mena, de salut precària i sempre amb ganes de tocar el voraviu, a més, faig d’escriptor quan em surt l’oportunitat (la darrera, en companyia del corcó del Marcel·lí Virgili, hem publicat ‘La Xocolata, l’aventura catalana’, el compendi més exhaustiu d’un món majoritàriament desconegut).
