Amb motiu de l’entrega dels premis de periodisme Mañé i Flaquer, el Col·legi de Periodistes de Tarragona em va demanar una salutació per a l’acte que tancava la celebració del bicentenari del naixement del periodista.
Un honor, però també una preocupació per veure què podia aportar jo des de Madrid sobre l’il·lustre personatge més enllà de comentar que el senyor Mañé va ser el pare del periodisme modern. Però escorcollant una mica vaig descobrir la seva intensa relació amb Madrid.
Es veu que ha estat cosa de sempre, ara també, que els directors de la premsa barcelonina volen tindre un peu a la capital del reino, i l’època d’en Mañé i Flaquer, al segle XIX, no va ser una excepció, com ho recullen les seves biografies, tant la publicada amb motiu del bicentenari, de l’historiador Jordi Bou i Ros, com les de Guillem de Graells i la del poeta Joan Margall que va ser el seu estret col·laborador.
«El espíritu serio y austero de Mañé chocó con la política frívola y corrompida»
Viatjava sovint a Madrid on valoraven molt els seus articles al Diari de Barcelona, i tenia una molt bona relació amb el president del govern de l’època, el general O’Donell, i la reina Isabel II tenia un bon concepte d’ell.
Aprofitava aquests desplaçaments per enviar unes cròniques que tenien una gran acceptació en els cercles periodístics i polítics madrilenys donat que Mañé mantenia sempre la seva independència periodística, cosa que no s’estilava gaire a la premsa capitalina. Es veu que la història sempre es repeteix.
També va intentar crear un diari a Madrid que recollís els plantejaments de la política catalana del moment però no se’n va sortir. En canvi, sí que es va fer càrrec de la direcció d’un rotatiu ja existent, La Época, un diari governamental, ja que el nomenament el feia directament el cap del govern espanyol, en aquell moment el Marqués de Miraflores, i amb el beneplàcit de la reina.
En aquell govern hi havia un ministre català, íntim de Mañé, Francesc Permanyer, i la intenció de tots dos era portar a Madrid la manera de fer dels catalans però com relata Joan Maragall «són escoltats però no aconsegueixen eficàcia, perquè aquella atmosfera és massa refractària perquè el nostre sentit puga modificar-la».
Les cròniques del moment recullen que «el ambiente político de la capital no le fue propicio. El espíritu serio y austero de Mañé chocó con la política frívola y corrompida que allí imperaba», suposo que els recorda alguna cosa. Jordi Bou explica les dures condicions que el senyor Mañé va imposar per assumir la direcció del rotatiu, sobretot per garantir la independència del diari del govern i dels partits. Però va ser un miratge.
El 4 d’octubre de 1863 Joan Mañé va ser nomenat director de La Época, però la seva trajectòria va ser efímera, el dia 8 del mateix mes, només quatre dies després, va presentar la seva dimissió irrevocable.
Els problemes van començar el mateix dia que es va asseure a la cadira de director, quan va llençar a la paperera un comunicat que va enviar el ministre de Marina, Francisco Mata, per publicar-lo l’endemà. Un redactor alarmat el va advertir que sempre que un ministre els hi remetia una nota s’havia de publicar, però ell va considerar que no era d’interès.
Una acció que quasi va provocar una crisi de govern, perquè molts ministres van qüestionar la independència i el criteri propi que tenia el nou director, que creien que era un home més influenciable. La primera informació que va escriure el senyor Mañé, sobre l’obertura de les Corts, va ser ostensiblement censurada, i davant el qüestionament de la seva independència va esclatar: «Senyors, ja veig que vostès i jo no podríem mai entendre’ns, aquí es fa la política d’una manera que jo no sabia pas avenir-me», i davant la sorpresa general va deixar el càrrec. Hores més tard li va etzibar al president del Consell de Ministres un contundent comiat: «Yo no sirvo para desempeñar el cargo que ustedes se empeñan en confiarme, me faltan para desempeñarlo bien muchas cualidades, y me sobran muchos defectos. Me falta experiencia política, trato social cortesano y, sobre todo, ductilidad, al paso que me sobran susceptibilidad, rectitud de intenciones y de conciencia».
Tot un exemple d’un bon periodisme molt mancat avui. Un periodista amb un tarannà monàrquic, conservador, catòlic i catalanista o regionalista a la seva manera, el senyor Mañé va vetllar sempre per la seva independència periodística. Alguns ens hi hem estat més de quatre dies, i de quatre anys, però tenim la sort de treballar en mitjans catalans. Tot i que el panorama no sigui molt diferent de quan va vindre el senyor Mañé.
