La derrota de la selecció francesa de futbol a la final del Mundial de Qatar ha estat amarga, no en va França defensava el títol. No obstant això, no han estat les imatges dels jugadors desconsolats les més destacades i comentades aquests dies, sinó les del president francès, Emmanuel Macron, en mànigues de camisa, intentant col·lectivitzar la desfeta, en un gest que ha rebut crítiques a tort i a dret. I no només crítiques polítiques, a les xarxes socials un allau de comentaris han qualificat el seu comportament de profundament «vergonyós».
Com si fos un fanàtic, un espontani, es va plantar a peu de gespa per abraçar futbolistes com Kylian Mbappé i reconfortar l’entrenador Didier Deschamps que plorava, en no veure acomplert el seu somni de tornar a aixecar la Copa del Món com a entrenador. No cal ser un expert en comunicació política per comprovar que ni els jugadors, ni l’entrenador feien cas de les paraules de Macron. La mirada perduda i absent de Kylian Mbappé amb el president agenollat al seu costat ha estat un mal tràngol difícil d’empassar per a molts francesos i franceses.
Va oblidar Macron que es tracta de futbolistes de primer nivell, professionals que saben perfectament que una derrota amarga com aquesta només es supera amb un victòria dolça? Difícil de creure que no fos plenament conscient del seus actes, qualsevol afeccionat al futbol coneix el protocol no escrit d’un vestidor, quan es guanya i quan es perd.
Quan la pilota roda, comença la final, s’inicia la disputa d’un partit contra un rival i el triomf correspon només a un dels dos equips. I si es perd, l’únic consol possible és digerir la desfeta amb els teus, no les abraçades d’un president, d’un polític.
Una imatge terrible que no va acabar a la gespa. I és que el president francès es va atrevir també a entrar dins del vestidor i fer un discurs, com si fos l’entrenador per encoratjar els jugadors a tirar endavant, a animar-los davant l’adversitat d’una derrota que potser no esperaven.
No és inèdit que un cap d’Estat o de Govern comparteixi discretament uns minuts al vestidor de la selecció nacional del seu país en cas de victòria, ho va fer Angela Merkel quan Alemanya va guanyar la Copa del Món de 2014, per citar un exemple.
I és aquí on rau la desmesura de Macron, viure la derrota com si fos una victòria, un excés, una invasió d’un moment personal que els professionals viuen en la intimitat.
Probablement, el president francès havia preparat l’escenari de la victòria, la celebració, i el viatge de retorn amb els jugadors fins a Paris, compartint el trofeu del Mundial de Futbol.
Un triomf gegantí, d’aquells capaços d’anestesiar la societat dels problemes que afronta, com ara, la reforma de les pensions, la pèrdua del poder adquisitiu o la manca de mitjans materials i personals de la sanitat o l’educació. I és per això que va decidir fer un canvi mínim de guió per intentar col·lectivitzar la derrota.
Mentrestant, a l’altra banda de l’Atlàntic, el president argentí, Alberto Fernández, que va decidir no assistir presencialment a la final a Qatar, negociava com aconseguir la foto amb els campions a la seva arribada a Buenos Aires, o durant la rua del dimarts a la Casa Rosada, seu del Govern Nacional.
El suspens es va mantenir fins a l’últim moment, l’Associació Argentina de Futbol (AFA) va deixar clar que no hi hauria polítics a les celebracions amb els jugadors. Només aterrar, van confirmar les seves intencions de compartir la Copa del Món només amb els afeccionats, lluny de la politització del moment, per convertir el triomf en un èxit popular, en un país que viu fortes tensions econòmiques, polítiques i socials.
El president argentí, Alberto Fernández, es va quedar sense foto i es va haver de conformar amb felicitar la selecció i els seus ciutadans a través de les xarxes sociales. El president francès, Emmanuel Macron, va fer-se tantes fotos que va acabar baixant del cel per estrellar-se a la gespa.