El gran August, que va sojornar a Tarragona i les Tarragones de cara a fer-nos Patrimoni de la Humanitat, va mimar la Via Augusta, que era una de les calçades més importants del que avui és Europa, i ara resulta que no només s’han carregat aquella idea moderna del transport i les comunicacions, sinó que han malmès la seva efectivitat: el llamp que va fracturar la Torre dels Escipions potser era un mal auguri de la Sibil·la. D’aquella herència, sí, ens queda el port i la seva gran capacitat comercial de connexió amb els set mars, que Josep M. Cruset va reflotar –en propietat–gràcies a la capacitat de gestió d’un gran polític, i que continua Saül Garreta amb el projecte tot just presentat ‘Port Tarragona/Ciutat Verda al Mar’, que donarà vida a un erm d’asfalt i al Serrallo, que a més de mirar el mar, mirarà la ciutat.
Tret d’això, honrosa excepció, la Tarragona isolada, el final d’aquella Via Augusta que la va fer segona capital de la Mediterrània.
Ara mateix, rigorosa actualitat, a les contrades de Tarragona vivim en estat de crisi de comunicacions. Començo pel ‘caos ferroviari’, que amb la seva precisió habitual va etzibar a RNE Josep Cuní al responsable de comunicació de RENFE i que ell, amb tot el morro, va venir a dir que res de caos, que invertien un ou i que les incidències s’anaven resolent i eren estadísticament imperceptibles; la mentida estadística que els canonges penitenciers van afegir a les teològiques: sempre ens quedarà la Seu Metropolitana i Primada!
Aquí, la cosa dels trens va maldada de quan la màquina de vapor, sempre amb el parèntesi benigne i irrepetible de quan manava Mercè Sala, cervell privilegiat i doctorat i una de les millors polítiques de l’última història. Tenim la llufa al cul en permanent innocentada de l’estació de l’AVE, allà a can Pistraus, amb el galdós rècord negatiu de ser l’única capital de província –terme certament romà– sense alta velocitat directa. No podem anar i venir a Barcelona com hi van de Girona i de Lleida, i per anar a Madrid hem de fer una volta perdent minuts i cota, i pagar, a més a més del bitllet, combustible fòssil, aparcaments o taxis.
Per si no n’hi hagués prou, resulta que en llevar els peatges de l’AP-7, el que han fet no és alliberar els conductors sinó trucar-los calés per mal servei: no voleu pagar en diners però pagareu en espècies de retards, cues interminables que us faran viatjar amb una farmaciola de benzodiazepines, una gibrelleta per no pixar-te al voral, entaforat en caravanes de la conquesta de l’Oest. De l’aeroport de Reus, què es pot dir: set companyies i vint-i-quatre destinacions, de capitals europees només pots anar amb comptagotes a París, Londres i Brussel·les, i després a llocs inversemblants, alguns dels quals veritablement molt pintorescs.
Tot plegat, això del tren i la carretera i l’aeroport, treure’ns de l’isolament, en definitiva, ho haurien de resoldre els polítics, però desgraciadament han entrat en un episodi endogàmic de classe, i resulta que emprenya fins i tot que se’ls anomeni ‘classe’: a mi em van renyar –això sí, cordialment– Teresa Cunillera i Pablo Iglesias a Els matins de TV3 que vam compartir fa poc. En el tema que ens afecta, han optat per tirar-se els plats pel cap, endossant recíprocament la responsabilitat als adversaris, o bé confortant-nos amb la vareta no menys màgica que la Sibil·la del Cèsar que amb la independència això no passaria, com si la independència fos tant a tocar com abans del 155.
A la demarcació de Tarragona tenim 184 ajuntaments, diputació, deu consells comarcals, subdelegació del Govern d’Espanya, dues delegacions de la Generalitat, divuit diputats al Parlament, sis diputats a Corts i quatre senadors. Algú podria fer un càlcul, només en recursos humans, de quant costa tot això als contribuents, que resulta que paguem per poder anar a l’hora en tren i per autopista i per tenir l’Europa que Espanya presidirà d’aquí a quatre dies com a mínim des d’un aeroport de proximitat. Demanar un gran acord nacional per resoldre això seria demanar massa? Ara no toca, que els polítics, que no són ‘classe’, s’han de barallar per prometre electoralment allò que no faran del tot quan siguin elegits i així d’aquí a quatre anys en demanaran altres quatre per poder fer allò que no han fet. Amb honroses excepcions també, i tant, que en el context de l’article toca de personalitzar justament en l’alcalde Ricomà, però que, tanmateix, no esmenen a la totalitat l’esperit d’aquesta Acta Diurna.
