Un aspecte rellevant d’una de les tradicions desaparegudes de la Setmana Santa era l’absència total de música, i sobretot, música profana. No cal ni dir que també estava mal vist parlar fort, cantar o xiular pel carrer.
Es prohibia fins i tot el so de les campanes (la qual cosa encara un servidor de vostès ha viscut) fins a la mitjanit del Dissabte de Glòria. Per anunciar els actes o oficis religiosos es feien servir uns pseudoinstruments de fusta: les matraques i els carraus que feien sonar els escolans tot sortint a tombar pels carrers, reemplaçant el dringar habitual del pas del temps. L’única música acceptada durant la Setmana Santa eren els cants litúrgics amb veu humana (masculina) que anaven de l’Stabat Mater al Miserere.
El so de les fustes (com el dels timbals dels armats) té un aire simbòlic primordial que recorda el dolor, el patiment i la gravetat de la situació que es commemora. Aquests antics instruments de fusta, clarament precristians, es feien servir per a fer fugir els mals esperits o aturar el mal en moments de pandèmia o mal oratge, o fins i tot aturar l’infortuni que podria provocar un efecte còsmic com ara un eclipsi. A més, els antics instruments de fusta eren usats en les festivitats religioses dedicades als déus de l’inframon.
En l’època en què els minuts de silenci dels camps de futbol no duren un minut i a més cal ficar-hi una música, sovint errònia i desencertada, reivindicar el valor del silenci és un anatema. Plantejar un anacronisme semblant al primer quart del segle XXI, quan tenim tota la costa catalana farcida de turistes amb ganes de gresca i els bars i les discoteques a tot drap, són ganes de fer-se veure o de voler quedar com un excèntric.
El silenci que haurien de tenir les processons i els carrers d’arreu en aquest temps és tan sols un miratge. Caldria recordar que una processó o un viacrucis no deixa de ser una meditació en moviment. Tret dels moments propis del rés establert, el silenci és allò que ha d’imperar per dur la quietud dels pensaments i, de retruc, arribar a un estat d’ataràxia per aprendre a aconseguir la virtut de la fortalesa per a l’ànima, necessària davant de tota adversitat.
Cal recordar, així mateix, que tampoc no serveix de res mantenir el silenci físic amb la boca tancada quan per dins els nostres pensaments són un mico que no para de saltar amb el desig impetuós de trencar aquest mateix silenci. La submissió de la ment a través de la quietud de l’ànima és fonamental per entendre el sentit final de la Setmana Santa. La pregunta és: interessa res de tot plegat al personal dels nostres dies, inclosos els que formen part d’una confraria?
Els Dístics de Cató, un dels llibres d’estudi del llatí més coneguts durant l’edat mitjana a Europa i usat fins al segle XVIII, és un doll de saviesa oblidat en el pou de la displicència educativa. Conegut com a ‘El Cató’, puix la majoria pensaven que l’artífex literari era el polític i escriptor Cató el Vell, sembla que en realitat pertany a un misteriós escriptor anomenat Dionís Cató, del segle III o IIII de la nostra era comú.
El Cató és un compendi de proverbis que barreja conceptes de filosofia elevada amb dites populars. Tanmateix, per la qüestió que ens ocupa, hi ha una màxima del tot apropiada perquè, pel cap baix, dugui algun lector impermeable a l’estupidesa imperant, fins a la reflexió: «Pensa que la primera virtut és frenar la llengua. Està més a prop dels déus aquell que sap callar amb prudència».
Si fa no fa, com aquell refrany que recollia mossèn Cinto Verdaguer en un dels seus vessants literaris, el de folklorista, quan compilava el següent aforisme popular: «Pensa molt i parla poc, i els savis et faran lloc». I reblant el clau: «Si vols ben parlar, aprèn primer de callar».
De tots aquests consells, és evident que si hi ha algú que els segueixi fil per randa als nostres dies, sigui Setmana Santa o un dia de cada dia, es pot considerar una persona que frega la perfecció. Déu l’empari, perquè en realitat serà menyspreat pels seus contemporanis.
