Ha estat com la confirmació final d’una evidència per si algú encara es negava a veure la realitat i assumir les posicions del partit. Acta, non verba, al dir dels clàssics. Resulta que demà passat, l’expresident de la Generalitat, Pere Aragonès, es dirigirà a l’auditori congregat a la universitat de Yale per pronunciar una xerrada anomenada ‘El paper del lideratge polític a l’hora de desescalar conflictes de secessió i restaurar l’estabilitat’. Vaja, que el tenen com a expert en la feixuga tasca de desactivar bombes polítiques com l’anomenat procés. No hauria de sorprendre. De fa temps, el seu partit ha llençat la tovallola en matèria d’independència per molt que s’ompli la boca i continuï enarborant la utopia com a manera de mantenir els llocs de treball creats per a la seva parròquia.
Qualsevol que segueixi mínimament l’actualitat política, sap el pa que s’hi dona amb Esquerra de fa una temporada llarga. De fet, l’anomenat ‘procés’ es va acabar el dia que investiren president a l’ara conferenciant, va quedar mort i enterrat fins a nova ordre, difícil de vaticinar quan la repressió contínua, els moviments de fons no s’aturen i aquells que sospiraven per la secessió s’han fet fonedissos, desapareixent a la pràctica del mapa català.
Hom diria que aquells dos milions de votants del Primer d’Octubre s’han quedat sense representació per la tossuderia dels partits polítics d’aquest espectre, des de la dreta a la teòrica extrema esquerra, en mantenir els mateixos líders que descarrilaren la il·lusió d’un bon tou de la població. Si apostéssim per alguna hipòtesi semblaria que aquest amplíssim sector ha decidit hibernar a l’espera dels preceptius relleus en els diversos lideratges. Aquells que van tenir un paper primordial o secundari en aquella llarga funció, representació gairebé teatral de vanes esperances, haurien de tocar el dos i desaparèixer d’escena perquè, en sec, se’ls va arronsar el melic i ningú no es va atrevir a continuar el mandat dels seus fins a les últimes conseqüències. Ara, els tres màxims implicats fan l’efecte d’actuar com si portessin plom a les ales i volguessin mantenir el vol ignorant carències i limitacions.
A Junts, encara dividit entre convergents de soca-rel i sobiranistes, l’amenaça per la dreta una Aliança Catalana que es presenta ferma en criteri, insubornable en la seva catalanitat i fidel al signe dels temps, que han realitzat aquest gir brutal cap a posicions de radicalisme dretà que té mig món corprès. No poden ignorar Sílvia Orriols ni el seu moviment populista, que es fa ressò de les últimes preocupacions del ciutadà mitjà, força fart de la globalització i de portar el lliri a la mà que sembla consubstancial a la càndida ànima del català tòpic. Hi ha curiositat per veure quina mossegada i de quin calibre poden donar des de la radicalitat als moderats per sistema en temps que no entenen gaire de seny i prudència, puix el món sembla anar a extrems que exigeixen posicionaments igual de rotunds.
Amb aquesta voluntat d’atendre només a la seva parròquia de fidels, Esquerra acabarà pagant un munt de plats trencats sense que sapiguem si en són conscients o prefereixen, ara que l’han tastat, mantenir-se a l’òrbita del poder al preu que sigui, vetllar per les seves elits abans que ocupar-se dels seus votants. Al pas que van, aviat no se’ls podrà distingir dels socialistes o dels comuns perquè sense accent independentista perden part substancial d’identitat. I finalment, els ‘cupaires’, cap a una immolació per incapacitat de representar una esquerra nacional que fugi de les ocurrències i superficialitats dels ‘woke’ per ser de veritat el que haurien de ser i donar alternatives eficients, factibles, sense astracanades ni rendició mesella d’assimilats pel sistema que no ofereixen cap garantia si els toca gestionar.
Amb la conferència d’Aragonès ja ningú pot fer escarafalls, estàvem prou avisats. O marxen tots plegats i puja saba nova radicalment honesta i diferent, o els somnis dels decebuts continuaran adormits. O sigui, n’hi ha per anys i panys.
Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.
