El 31 de juliol tres magistrats de l’Audiència Provincial de Tarragona absolien l’exalcalde de Torredembarra, Daniel Masagué, de les acusacions pels delictes gravíssims de prevaricació i malversació de fons públics, pels quals se li demanaven quatre anys i vuit mesos de presó i nou d’inhabilitació per a càrrec públic. La sentència 261/2024, cent seixanta folis, demostra que és injust –valgui la paraula– posar en el mateix sac tot un estament, cabdal en l’estructura de l’Estat, castigat per actuacions que treuen la bena que tapa els ulls de Temis, la deessa grega de la llei.
Daniel Masagué va ser detingut el juny del 2014, i va patir d’entrada un parell de penes del telenotícies, fotografies sortint de l’Ajuntament en un cotxe de policia i al pati de la presó. Al periodisme li costa respectar la presumpció d’innocència dels investigats, ho puc quantificar des que vaig fer-ne un estudi acadèmic i m’hi fixo molt en les meves recerques actuals, perquè el respecte de la presumpció d’innocència és un dels principis més sòlids dels nostres codis deontològics.
El periodisme vulnera profusament aquest dret, però la política va més enllà i utilitza la seva malversació per escometre els adversaris, quan els polítics, en aquest territori de la moral, haurien de ser els primers de no llançar la primera pedra evangèlica, perquè qui més qui menys del gremi té cua de palla.
Daniel Masagué va rebre de tots cantons, per a ell han estat deu anys molt durs, les ha vistes de tots els colors i ha patit l’estigmatització criminalitzadora, que en un poble te la trobes quan surts de casa... Per això, ell gairebé no sortia. Però és forner i sap de la duresa en calent dels obradors a altes temperatures i matinades fosques, de pencar quan tothom dorm, i mai es va donar per vençut, fins i tot en una situació econòmica de bloqueig de comptes que el deixaven amb una mà al davant i una altra al darrere i, malgrat tot, ha remuntat i tira endavant.
Creia tant en la seva innocència que va rebutjar els pactes que li oferien de llevar-li la presó a canvi d’assumir la culpabilitat. No, volia defensar-se, que el seu nom es rehabilités i que els seus fills poguessin lluir-lo amb el cap ben alt. Fins i tot va fer un al·legat final d’una hora en acabar la vista oral, tot i que els advocats acostumen d’aconsellar renunciar a aquest dret perquè temen que els seus clients els hi fotin enlaire la defensa garlant massa.
La sentència és absolutòria per a Masagué, ell guanya, però atenció, perden les acusacions. La sentència té per a Masagué una projecció de jurisprudència a futur en les causes que li queden, i li dona munició jurídica no ja per defensar-se sinó per passar a l’ofensiva. De moment, es pot donar un primer gustet plantant-se a una terrassa de la plaça de la Font, dita dels bars, que ha evitat durant l’ostracisme. I posar a disposició dels vilatans que s’hi atansin llegir còpies de la sentència. L’he llegida i els asseguro que no té res a veure amb gramàtiques i sintaxis envitricollades pròpies del codi iniciàtic dels juristes.
Els magistrats M. Concepción Montardit, Antonio Fernández Mata i Jorge Mora escriuen un text tan impecable en la redacció com contundent és jurídicament. Un text apassionant per als amants del gènere literari i cinematogràfic dels judicis, ara que YouTube ha reposat la meravellosa sèrie Perry Mason. No hi ha més preguntes, senyoria.
