El perill extrem de les extremes dretes: Ombres negres a la Casa Blanca

Segons el diccionari de l’IEC, a Donald Trump per qualificar-lo de feixista li manca –sortosament– l’atribut de l’«eliminació violenta de l’oposició política i social», però en canvi encaixa en la definició de la REA, que no inclou aquest requisit terrible. En primer significat, la paraula ens remet a la història italiana, que tanmateix la podríem empadronar aquí perquè un dels ideòlegs del franquisme, José Antonio Primo de Rivera, es va inspirar en Mussolini, li va dedicar pàgines hagiogràfiques i li va copiar simbologia, com la salutació romana del braç en alt i les fletxes.

Com que Trump, en fi, no és –insisteixo que sortosament– propietari de l’atribut violent de la liquidació de l’adversari, qualificar-lo de feixista podria ser una banalització del feixisme. Per tant, el situem a l’extrema dreta i busquem un neologisme que el defineixi, res millor que l’eficaç terminació en ‘isme’ tan pròpia de la política, rere el seu nom: ‘trumpisme’. Ja ho tenim.

Buscant analogies en els feixismes i altres ‘ismes’ parents, trobo a l’hemeroteca que, abans de fer les malifetes que l’estat de poder i el poder d’estat els hi van permetre, l’opinió pública assenyada els situava en l’òrbita de la bogeria. A l’entrevista que Eugeni Xammar i Josep Pla van fer a Adolf Hitler el novembre de 1923, quan encara era un líder de cerveseria, el titllen de ximple, però no passen per alt les mesures dràstiques i inhumanes que propugnava d’expulsió dels jueus, que tots sabem que, quan va tenir poder, van esdevenir deportacions i genocidi. Ahir com avui, l’odi al foraster comença en discursos abraonats, expulsions i camps de presoners als defores de la legislació garantista.

Hi ha un factor però que no esmenten els diccionaris per definir el feixisme i que, a tomb de tot plegat, es pot inferir tan fàcilment que sobta l’absència: la manca d’humanitat i la seva enèsima expressió, la inhumanitat. Què és, si no, foragitar els palestins de les terres que són seves des que la Bíblia és la Bíblia, posem més d’un mil·lenni abans de Crist, per construir viles d’estiu per a milionaris sobre una fosa comuna de quaranta mil morts? Quaranta mil morts són, per situar-nos, cent seixanta bombardeigs de Gernika. I Trump acaba d’enviar a Israel un carregament de bombes d’una tona.

Amb la mateixa manca d’humanitat, s’abroga la representació d’Ucraïna perquè, total, ell, els americans, els hi han pensionat la defensa, i negocia amb Rússia per repartir-se la riquesa en minerals imprescindibles –les ‘terres rares’– per a la plutocràtica indústria tecnològica que vol monopolitzar el seu soci encara més capitalista que ell. Dels quaranta-sis mil morts ucraïnesos tampoc se’n parla. I la vella Europa també vol sucar-hi pa perquè, fet i fet, és comptepartícip de l’escalada bèl·lica que resulta que hauran d’incrementar amb fiscalitats escanyapobres que fan pagar impostos als més dèbils per regar la despesa en armament i –malament rai el rum-rum que comença a sonar– la creació d’un exèrcit. No vull ni imaginar-me militars en posició de ferms escoltant la Novena de Beethoven!

En el dolorós balanç de víctimes, s’hi han de posar els altres sumands: el miler de morts de la ràtzia de Hamàs i l’altre miler de soldats israelians. I els ferits d’un costat i de l’altre, població civil la majoria, que ja depassen els paràmetres de la suma i entren de ple en els de la potència, com el dels que han perdut la llar, la feina i la perspectiva no ja de futur sinó d’un modest anar fent. A la guerra perd tothom, ho va cantar Raimon reflexionant sobre la data del seu naixement, «a l’any quaranta, quan jo vaig nàixer, / jo crec que tots, tots havíem perdut».

M’hauria agradat que entre tants polítics maldant per sortir a les fotos de les paus, algú hagués apel·lat a la necessitat de posar fi a les guerres per una qüestió de lesa humanitat; només el papa Francesc, cap d’Estat del Vaticà, tot i estar hospitalitzat, ha fet una crida humanística, com recordava dies enrere Antoni Coll aquí dalt. Però la política s’allunya perillosament de l’humanisme, i en aquest pútid brou de cultiu microbià aflora l’odi, l’adversari esdevé enemic, l’immigrant, invasor, i les extremes dretes comencen a fer el pas de l’oca per Europa mentre a Amèrica les ombres negres de la Casa Blanca són allargades.