Huétor Santillán avui és un poble endreçat i polit, net, claríssim, a la Sierra de Granada. Hi arribes només pujant l’Albaicín, passat el Sacromonte i, tot just acabes de gaudir de les magnífiques vistes de l’Alhambra i enfiles la carretera de Múrcia, comences a gaudir les del parc natural de la Sierra que comparteix el topònim, ben ventilada pels aires frescos i nets que baixen del Veleta i el Mulhacén, el pic més alt de la península, batejat en honor del pare de Boabdil, el sultà que va rendir Granada als Reis Catòlics.
Però fa vuitanta anys allò era una altra cosa. Feina rai viure amb la dignitat masegada pels cacics vencedors d’una guerra i una postguerra duríssimes. On ara hi ha un bloc sostenible de pisos, davant de l’ermita de la Dolorosa al bell mig de la ‘Tierra de María Santísima’, hi havia una caserna on els franquistes deportaven presos per prosseguir la condemna amb anys de mili a treballs forçats, naturalment esclaus: el Batallón de Trabajadores número 5. «Ahí estava el cuartel», em diu una senyora d’una certa edat molt ben posada que passeja un gosset i el recorda. Me’n devia anar a Huétor Santillán perquè un d’aquells soldats era el meu pare, Joan Batista Bellsolà, fet presoner per la tropa del general Moscardó als fronts de l’Ebre i enviat en vagons de bestiar al Camp de Concentració de Miranda de Ebro, on va patir tot allò que no em va voler explicar fins al final de la seva vida.
A Huétor, feines feixugues de fer carreteres i xalets pels senyoritos que havien finançat els feixistes i ara s’ho cobraven, mal ranxo, fred que encara era més gelat que ara, amb els cims conservant la mantellina brodada de neu. Però una família humil va decidir compartir amb aquell soldat el poc que tenia i l’escalfor de la llar i, sobretot, l’escalfor de la companyia. S’hi jugaven molt, perquè el meu pare no era un presoner ras, sinó que suportava un parell dels estigmes més odiats pels vencedors: roig i català. La família Ramírez-Molina, l’Ángel, la Clotilde i els seus tres fills, Pepe, Angelines i Manolito, van compartir amb el meu pare el que tenien, que no era gaire. Quan el van llicenciar, el pare va maldar per portar-los a Catalunya, on hi havia feina i millors condicions de vida; els primers àpats de Nadal, els van fer a casa, i el pare asseia l’Ángel al cap de taula. El seu amic de l’ànima Sisco Blanch –eren tan amics que jo el tractava d’oncle– els hi va donar feina i llar a Altafulla, i allà, treballadors com eren, es van obrir camí i avui els nets i besnets són catalans i parlen català.
Els recordo amb un afecte molt especial, eren simpàtics, afables, em van fer tastar l’ajoblanco, els peixos adobats amb saboroses espècies àrabs i els polvorones, i a casa seva vaig descobrir el flamenc, una de les meves músiques preferides.
Els diumenges que vaig a comprar el pollastre a l’ast a la Granja Sant Francesc d’Altafulla –ep, els millors de la contrada– sovint parlem dels nostres pares, en Sisco Blanch i en Joan Batista. Em venen records de quan érem canalla jugant amb en Fontxo, avui història imprescindible de la política d’esquerres a Altafulla, però parlo de quan ell i jo érem dos marrecs i allò era un corral i els pollastres no eren rostits sinó ben vius, i de tant en tant m’emociono. Com em vaig emocionar en passejar per Huétor Santillán pensant que vuitanta anys llargs abans per allà s’hi havia passejat el pare amb l’angoixa del represaliat a mercè de la volubilitat de la injustícia, sense saber res ni del germà desaparegut ves a saber en quin front i amb la prohibició de comunicar-se amb la mare –la meva àvia Pepeta Bellsolà, vídua i sola al carrer de Puerto Príncipe de Barcelona– , que no va saber res d’ell des que el van fer presoner fins que el va veure entrar per la porta de casa el dia que el van llicenciar.
Això només és un apunt personal amb un punt emotiu d’aquells temps en què «España no era sino una cárcel compuesta por pequeñas cárceles que se precipitaban hacia el infierno», en paraules del dramaturg Fernando Arrabal a la seva paorosa Carta al general Franco, de 1971. El seu pare, com el meu, va ser empresonat en aquells anys terribles.
