Gener del 2021 ens ha sorprès, entre altres coses, amb una oscil·lació extrema del preu de la lectra. De primer una pujada rècord, desencadenant entre altres aspectes menys graciosos, una befa considerable a costa del sector populista del Govern Central, que havia respost amb termes molt durs anteriors increments efectuats per governs d’altres colors. Després, una baixada també important ha passat més discretament: Good news, are not news.
La gran fluctuació del preu es deu, principalment, a l’increment de l’energia renovable. De fet a l’eòlica (vent) i la fotovoltaica (solar). La tercera gran font renovable, la hidroelèctrica, cau fora de l’equació i, fins i tot es castiga manllevant-li el nom de ‘renovable’ a desgrat de ser-ne. En un país devot del nominalisme no és un greuge menor perdre un nom honorable. Anem al gra: El càlcul del preu d’aquestes ‘renovables’ (les que encara se’n diuen) es fonamenta en bona part en una generosa política de subsidis que multiplica la quantitat a pagar pel consumidor a desgrat de representar només una part modesta de la producció, és a dir la fa cara artificialment per a atraure els petits inversors disposats a produir-ne.
Tirem enrere. Han notat que l’oposició majoritària a les Corts, el PP, no ha estat massa dura en les crítiques al govern davant la pujada-monstre? No deixa de sorprendre en una legislatura habituada a un discurs de crítica antigovernamental de calibre gros. L’explicació, en part almenys, es deu a la important responsabilitat dels governs d’aquest partit, tant en època Aznar com en la de Rajoy, en la fixació d’aquesta sobredimensió del preu respecte a la producció. El marc legal que l’ha creat es va fer, majoritàriament, sota governs conservadors. En concret, una Llei i cinc dels set Reials Decrets responsables d’aquest malabarisme en el mercat elèctric. No va ser del tot pas una mala estratègia, donat que ha permès que Espanya es situï en una posició capdavantera a nivell mundial en know-how eòlic-solar, però ha generat severes disfuncions. I el seu elevat preu no és, a llarg termini, potser la pitjor.
Està clar que necessitem les renovables, que cal anar expandint en el futur. No perdem de vista que la ciència aconsella tant el rebuig del negacionisme respecte al canvi climàtic com admetre la responsabilitat humana en aquest greu problema planetari. En conseqüència, es propugna la descarbonatació de l’energia (el carboni, emanat per la combustió indiscriminada de combustibles fòssils, és el principal responsable de l’escalfament global). I ens cal moure’ns ràpid: si el 2030 (escenari completament improbable) aconseguíssim una descarbonatació quasi completa, les temperatures globals podrien augmentar unes dècades més per culpa de les emanacions antigues. Les energies renovables són imprescindibles per a accelerar la dita descarbonatació. Però no ho poden fer tot, les han d’acompanyar altres fonts energètiques. I això per diversos motius.
En primer lloc, perquè són fluctuants. El sol no sempre brilla com en un anunci de turisme dels anys seixanta, i de vegades no fa vent. Filomena, per exemple, va enfosquir els cels, però no va bufar gaire, per bé que va deixar el termòmetre tremolant, amb el resultat d’un consum disparat per calefacció i una producció baixíssima. Endavant les renovables malgrat tot, però siguem realistes i expliquem més coses.
Per a arribar cap al 2050 a una descarbonatació complerta del total d’energia produïda el 2010 a nivell global, cada any hauríem de cobrir de plaques solars i molins de vent una superfície equivalent a la d’Alemanya. Així i tot, les nits d’hivern seguiran essent llargues, de vegades el vent no bufa i hi ha dies que plou, mentre els humans necessitem energia 24 hores al dia i faci el temps que faci. La resposta, que impulsa especialment Elon Musk, consistiria en instal·lar grans acumuladors de molt alta capacitat. Segurament funcionarà, però el seu cost de construcció i manteniment no serà baix. Ni tampoc l’ocupació de territori.
La demanda d’energia és alta i seguirà creixent. Pensem, per exemple, que els desitjables vehicles elèctrics han de recarregar els acumuladors amb una electricitat que cal ‘fabricar’ abans. Si amb el vent i el sol no en tenim prou, cal anar pensant en fonts alternatives, carbònicament neutres, i de cost limitat. Necessitarem també combustibles densos, ambientalment no agressius (biocombustibles), que impulsin l’aviació i certes modalitats de transport i maquinària de superfície. Però especialment cal desenvolupar noves i poderoses fonts d’electricitat, de cost assumible i no-emissores de carboni. Aquestes energies existeixen, són segures, poden produir quantitats gegantesques i la tecnologia per generar-les es troba en un molt avançat nivell de desenvolupament o bé ja existeix. Són relativament barates també, de manera que el tercer món se’n podria beneficiar per a desenvolupar-se sense veure’s condemnat a viure immers en una sopa de contaminació durant el procés.
El problema principal és que el nom d’algunes segueix inspirant terror a les masses: Com l’energia nuclear. Es diu que l’escalfament global alarma als que el coneixen i no preocupa als ignorants, però, amb l’energia nuclear de quarta generació, esdevé just el contrari, terroritza als ignorants però no preocupa als coneixedors.
Diguem que molt pocs, per no dir cap dels polítics amb possibilitats reals de manar, s’atreviran a insinuar el fatídic nom, almenys a casa nostra sempre disposats a ostentar pureses hipòcrites. Ni tampoc ho faran la majoria dels generadors d’opinió, des de columnistes de premsa seriosa a influencers de ‘pixarrí’.
Res doncs, a pagar barbaritats per la llum durant molts anys. I amb escalfament global assegurat, potser també. Som així.
Llicenciat en Geografia i Història a la Facultat de Lletres de la UB a Tarragona. Professor d’institut des del 1983, ha exercit la docència a Reus, a Cambrils, a l’Institut Campclar de Tarragona, d’on va ser director, i a l’Institut Pons Icart. Va ser professor adjunt de Geografia a la Universitat Rovira i Virgili.