Dissabte érem a casa veient la televisió quan vam sentir crits, aplaudiments, vam mirar l’hora i eren les 12:00 am. S’acabava l’estat d’alarma, vam sortir al balcó a veure qui hi havia. Gent als balcons, una mica de moviment al carrer i un petard eixordador, tant que el nostre gat, el Brody, va sortir disparat en direcció a l’altra punta de pis. Era el més semblant a una nit de cap d’any o una celebració de Champions que no a un punt i seguit d’una pandèmia mundial. Vam saludar-nos amb els veïns dels altres balcons i vam entrar per seure de nou al sofà mentre comentàvem una mica la sensació que havíem tingut. Estranya. Hores més tard s’evidenciava el que es veia venir. Carrers, places i platges plenes. Poques mascaretes i menys distància de seguretat. Restes de la festa i residus orgànics per tot arreu. L’endemà els principals responsables dels governs espanyol i català ja mencionaven una possible quarta onada. Els epidemiòlegs es referien a una falta de responsabilitat generalitzada.
Que hi ha ganes de retornar a la vida que coneixíem és obvi però els responsables mèdics es van apressar a dir que la finalització del toc de queda no significava l’eradicació del virus.
Tinc la sensació que aquest any que ha robat tantes experiències als joves, il·lusions als emprenedors, diners als autònoms i a les petites empreses i salut als que els ha tocat patir el virus, ha generat una necessitat imperiosa de culpabilitzar per tot això i més.
Els científics culpen els governs de la mala gestió davant dels ciutadans, els governs als mitjans de comunicació de no saber transmetre el missatge correctament, la policia als ciutadans per irresponsables i aquests carreguen contra tots els citats.
Una bona part dels que van sortir van sentir una llibertat anelhada durant mesos, alguns probablement defensen que ens han estat prenent el pèl, altres que cal fer el contrari del que es recomana per si de cas, la qüestió és que molts d’ells es van deixar la mascareta a casa perquè van confondre els termes. Hi ha una cosa clara, segueixen entrant pacients positius als hospitals, els pares d’un amic vacunats fa 15 dies han contret el virus. Els sanitaris estan cansats, fa molt de temps que fan jornades maratonianes. I molts també són joves. Potser no va ser la millor idea acabar el toc de queda un dissabte a la nit, amb la prèvia de dues hores que va fer que s’hi posessin amb més ganes. Com si els tallessin els cordills que els mantenien quiets. El soroll del carrer no tapa el risc.
Els joves no estan vacunats, poden ser transmissors del virus i poden fer endarrerir la bona evolució de la pandèmia. Dilluns va tornar Carles Francino a la SER després de 47 dies de baixa a causa de la Covid. Ho va passar malament. Va destacar que la nit de dissabte, va sentir des del llit la festa al carrer mentre veia les cares d’estupefacció i cansament del personal sanitari.
No és una qüestió de culpes, ni d’opinió. És un tema de responsabilitat. Veus autoritzades vaticinen que el coronavirus podria desaparèixer a finals del 2022, abans però hi ha d’haver una vacunació massiva. Mentrestant torna el soroll, com si fos sinònim de la llibertat que molts senten pel sol fet de poder ser fora de casa més tard de les deu de la nit. Per a mi la llibertat serà poder sortir, abraçar, viatjar i no forçosament cridar o llençar petards pel carrer. M’agrada el silenci, per tant ara per ara si m’ho permeteu faré com el meu gat i fugiré passadís avall.
Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.
Escolta la cançó que Montse Llussà considera que millor s'adiu al seu article a llista d'Spotify: Puppet On a String, de Sandie Shaw
