El Nadal, oh el Nadal, generador d’il·lusions per uns i mandra absoluta per altres. Apareix com aquelles màquines de fum inseparables de mags i cantants que en un minut envaeix la platea de boira i tot et sembla bé. Excepte en el cas de Georgie Dann que feia servir pirotècnia i li esclatava en plena actuació.
Són unes festes globals, que com una taca d’oli fan la volta al món. Planyo els que en volen fugir, no hi ha manera, vagin on vagin es trobaran arbres de Nadal i Pares Noel amb banyador si cal. Ara, si realment us en voleu escapar i teniu vacances, anoteu aquests punts del globus, no n’hi trobareu ni rastre: Aràbia Saudita, Argelia, Brunei, la Xina, Corea del Nord, Iran, Israel, Somàlia, Tailàndia i Tayikistan. Bon viatge.
Aquest serà el segon Nadal en petit comitè. Òmicron apreta fort. La gent no té ganes de veure’s, es passa mig any renegant de les trobades familiars i la mandra que li fa aguantar el mateix cada any però quan es recomana no ajuntar-se tot són drames.
També hi ha els qui s‘organitzen per anar a passar el Nadal a algun lloc impersonal i poc familiar. Fugides de les tradicions i les obligacions. Tot això mentre se suspenen els sopars de Nadal, i el sector de l’hostaleria pretén treure el cap com ocells demanant menjar, entremig de la bogeria de colors, llums i gent buscant cangurs per a les vacances escolars perquè els pares i mares seguim treballant.
Cada any tornen els anuncis del torró més ensucrats, de cava (enguany sense bombolles ballarines ni ambientació de Nadal), de loteria emotiva de Nadal, de perfums i de joguines que s’ho fan venir bé perquè la canalla esculli els seus productes enlloc de passar una tarda amb els seus pares.
A les trobades familiars no faltaran frases clàssiques com «l’any que ve serem un més, o dos!» amb els ulls carregats d’il·lusió encomanant l’emoció als que amb la boca oberta no encerten a dir res i s’aixequen per abraçar-se deixant anant les llàgrimes.
O les llàgrimes dels que brindaran pels que no hi són, el primer Nadal amb l’absència més present.
Un altre que fa cap quan hi ha canalla és el tió, almenys a casa truca a la porta i ve tot sol, no cal anar-lo a buscar al bosc, li pelem mandarines (quan hi pensem) i muntem l’arbre encara que n’hi hagi que remuguin perquè és un tradició forània, i el pessebre? Aquest sí que és nostrat!
Som persones de costums, de rutines, rituals i repeticions, com la canalla, que es pot mirar la mateixa pel·lícula una vegada i una altra. El Nadal vindria a ser el mateix menjant torrons enlloc de crispetes.
Comunicadora
Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.
