Avui s’acompleixen 535 dies des que va esclatar la guerra d’Ucraïna. Qui ens ho havia de dir! Encara em pregunto pel paperot abominable i repel·lent que palesen organismes internacionals com l’ONU o la UE. Posat a establir concretament personatges rellevants als quals els hi hauria de caure la cara de vergonya, citaria Antonio Guterres, Úrsula von der Leyen o Josep Borrell, entre molts d’altres. No concebo aquest tipus de pseudopolítica passiva, associada al «laissez faire» i a un immobilisme patètic, en ple segle XXI.
No puc obviar, tanmateix, que el màxim responsable d’aquesta brutalitat és en Vladímir Putin, el president de Rússia. No hi ha ningú que li pugui aturar els peus? Què s’espera per a lliurar-lo al Tribunal internacional de la Haya? Per a molts governs fins i tot els hi va bé que la maquinària bèl·lica segueixi bategant a tot drap.
Els ingressos esparverants i mastodòntics per venda d’armament engreixen notòriament la balança del PIB estatal. Haver de sentir, de tant en tant, declaracions «suaus» per part de ministres com Margarita Robles o José Manuel Albares, en un to xulesc i totalment hipòcrita, em treu de polleguera.
«L’odi no és altra cosa que la venjança d’un covard intimidat»
D’acord amb aquest preàmbul, tot plegat ho situo i centro en l’àmbit de l’odi, sense cap pal·liatiu. No es tracta d’altra cosa que d’un sentiment negatiu d’aversió envers algú. Es canalitza mitjançant el màxim desig de mal per a la persona odiada. És ací on vull reforçar la meva opinió amb una cita del dramaturg irlandès George Bernard Shaw: «L’odi no és altra cosa que la venjança d’un covard intimidat». Al cap i a la fi, l’odi ve a ésser la còlera dels dèbils...
Al llarg de la història, l’odi ha generat molts problemes al món, sense haver-ne ajudat a resoldre ni un de sol. Els actes que duem a terme on ens deixem dur per l’odi mai no poden ésser correctes. L’odi ennuvola el nostre enteniment i controla bona part de tot allò que pensem. Odiant no es pot viure. Això, dissortadament, hi ha molta gent que no ho té ni ho vol tenir clar.
El món de les relacions interpersonals milloraria notòriament deixant d’odiar allò que no coneixem en profunditat. L’odi és com un boomerang que pica més dur qui el llença que no pas el teòric destinatari. No serveix de res tancar-se portes, de cara a futur. La veritable font de l’odi prové d’una profunda ignorància, una gelosia injustificada, unes ganes absurdes de gaudi propi fent el mal i una por malaltissa a deixar de mantenir un control absolut de tot el nostre entorn. No puc arribar a entendre-ho.
L’odi ennuvola el nostre enteniment i controla bona part de tot allò que pensem
Els avenços socials i el creixement del nostre món s’arrelen en un principi de senzillesa absoluta: junts sempre serem més forts. No serà que sovint ens formem opinions esbiaixades i errònies d’altra gent, sense conèixer-la en profunditat i encessilant-la en un perfil o motlle restrictiu?
Sense voler incidir necessàriament en premises de caire religiós, entenc que tots plegats hem d’aprendre a perdonar. Qui no és capaç d’assolir-ho tampoc no pot plantejar-se arribar a estimar en plenitud. La guerra no pot ésser mai la resposta.
Imposar els criteris propis per la via de la força defuig el viarany del consens i l’apropament i/o la negociació en base a postures enfrontades. En gran mesura, mantinc que l’actitud que fa per conrear i viure en un ambient farcit d’hostilitats i rebuig esdevé el reflex de la pròpia inseguretat. El llast de l’odi no minva amb més odi. Tot el contrari !
Heus ací un tema per a una profunda i llarga reflexió personal.
