Tal día como avui, fa 164 anys, moria Mn. Joan Maria Vianney. Tres anys després d’ordenar-se capellà, fou nomenat rector d’aquesta petita pedania de Lió. Tan sola tenia 32 anyets i ràpidament els seus escasos dos-cents cinquanta habitants l’acolliren rebé.
Dotat d’una gran bonhomia, senzillesa, austeritat i humilitat embaladia la feligresia. Tant la pròpia com la forana. Al punt que, cada any, s’acostaven a sentir-lo –des de tota Europa– uns vint mil pelegrins.
La seva concepció de la vocació religiosa generava gelosia entre els propis col·legues. Sobretot en practicar la proximitat que amara l’evangeli cristià, envers els més necessitats. Allunyat del deïficament que palesen alguns capellans, prioritzava el seu compromís social a la tasca evangelitzadora.
La seva concepció de la vocació religiosa generava gelosia entre els propis col·legues
Tant és així que cal remarcar que, de 1830 a 1843 va arribar a dedicar un promig de setze o divuit hores diàries als col.lectius més vulnerables. Fins que emmalaltí, veient-se obligat a reduir progressivament el seu ritme. Contrastant aquella època i l’actual, un altre gall ens cantaria. No cal saber llatí ni ésser gaire perspicaç per a deduir que la xifra de feligresos que participen a les celebracions litúrgiques minva clarament, any rere any.
No puc fer-me l’orni essent testimoni d’aquest fet innegable. Crec tenir tot el dret a expressar la meva opinió. Al cap i a la fi, el Papa Francesc està tip de proclamar que «l’església som tots». Una tesi que el propi Concili Vaticà II ja tingué cura ‘de remarcar, fa seixanta anys. Justament aquests dies es troba a les J.M.J. de Lisboa.
Fa deu anys, en aquestes mateixes (a Rio do Janeiro) etzibà que «volia sarau a les diòcesis. Que sortissin enfora. Que ens defenséssim de la mundanitat, la comoditat, el clericalisme i la por de viure tancats dintre de Nosaltres mateixos».
No cal saber llatí per a deduir que la xifra de feligresos minva clarament, any rere any
Essent la societat actual cada cop més laica i escèptica en aquests temes, ja cal que els qui intentem viure aquesta flama ens arremanguem. A partir de la diminuta figura d’aquest sant que ens recorda el calendari avui, se’ns marca una línia a seguir. El seu perfil reclama un grau major d’implicació als qui han estatrtivopen cridats a l’exercici del ministeri sacerdotal, dels quals n’és patró.
Tant de bo que recuperem tots plegats teories del seu propi «calaix». Tibant d’una frase literal seva, «la misericòrdia divina ve a ésser com un rierol desbordat. Quan passa, arrossega els cors». Si no deixem amarar-nos pel nucli d’aquesta dita, és evident que anem de mal borràs. Se’ns gira molta feina. Hem de posar-hi empatia, coratge i rauxa. Sense perdre més temps.
