Quan començo a escriure aquest article falta una setmana per arribar al diumenge 23 de juliol. El dia que es publicarà, ja sabrem resultats electorals i possibles pactes si els números els fan necessaris.
Formo part del grup d’indecisos, dels que encara no saben quina papereta escollir, només veig clar a qui no votaré.
Ja tinc un bon grapat d’anys. He viscut temps de veritats absolutes, democràticament foscos i d’aquest passat l’únic que enyoro és la gent que estimava i que ja no hi és.
La meva infantesa i adolescència van estar envoltades d’estima i caliu familiar, però també de fred físic i intel·lectual. Alguns discursos polítics actuals em recorden les classes de Formación del Espiritu Nacional i no m’agraden.
Estic dubtant entre tres opcions: Votar en blanc, votar un partit català o un d’espanyol.
Ahir vaig veure el debat dels líders dels dos partits grans. M’havia fet el propòsit d’escoltar-lo atentament fins al final i no en vaig ser capaç. Vaig deixar de veure’l una mica més enllà de la meitat. Mai havia vist una discussió política de tan baix nivell intel·lectual. Atacs grollers, sense cap proposta de model de país que em van fer sentir una barreja de pena i de ràbia. Em preguntava el perquè d’aquesta pobresa competencial dels dos suposats líders d’aquest país. Per què tenim polítics incapaços d’explicar-nos, de forma entenedora, com pensen que ens hauríem d’organitzar per viure millor?
Planificar una activitat quotidiana és una tasca complexa, i encara ho és més explicar-la als altres i convèncer de la seva bondat a les persones que s’hi veuran afectades, perquè no tots ho veuran de la mateixa manera i per implementar-la sempre caldrà diàleg i modificacions de la proposta original.
Necessitem votar candidats en llistes obertes. Que ens deixin escollir entre els que es presenten. Així ens trauríem del damunt alguns incompetents o d’honestedat dubtosa
La política és l’art de fer entenedor i desitjable com organitzar un país amb la planificació de les tasques a fer, la cerca dels mitjans necessaris i sempre amb rendiment de comptes dels objectius, assolits o no. Aquesta activitat ha de ser feta pels més preparats i honestos. Com deien els antics filòsofs, cal que siguin els millors de nosaltres, primus inter pares.
Immediatament després del debat, decideixo votar en blanc com a rebuig a la incompetència demostrada i em tornen les meves cabòries:
-Necessitem votar candidats en llistes obertes. Que ens deixin escollir entre els que es presenten. Així ens trauríem del damunt alguns incompetents o d’honestedat dubtosa, vividors de la política i paràsits socials que només obeeixen als qui deuen el seu càrrec.
-Els candidats haurien de demostrar uns coneixements mínims del funcionament d’un estat democràtic.
-Els salaris dels polítics haurien d’estar en concordança amb les seves anteriors declaracions a Hisenda. Això facilitaria la dedicació a la política de gent competent que es guanya la vida en el món laboral i també faria menys dolorós haver de deixar un càrrec.
Al cap d’uns dies, ja menys empipat, continuo amb el dubte de votar un partit català o espanyol. Com que no he sentit cap proposta de model de societat, faig un exercici d’imaginació per intuir qui podria estar més a prop dels meus desitjos:
-Em sento català, estimo la meva llengua, em molesten molt les intencions clares per menystenir-la i marginar-la. He viscut i recordo allò de hable usted en cristiano. Conec i estimo la llengua castellana.
Tinc clar que prefereixo una democràcia imperfecta que els models dels salva patrias, però vist el panorama actual que Déu ens agafi confessats!
-Desitjo una societat d’equitat, on tothom gaudeixi de les mateixes oportunitats d’accés a la cultura i a la salut, però no crec en la igualtat de resultats, l’esforç ha de ser reconegut. Vull una societat solidària amb aquells de capacitats diferents, una societat on tothom tingui la possibilitat de ser-hi, d’accedir a una feina i a un habitatge digne i també tingui l’obligació de col·laborar al benestar comú.
- Que els impostos siguin un motor relacional i equilibrador, tant a nivell individual com de grup municipal, nacional o d’estat dintre d’Europa. Que hi hagi un constant rendiment de comptes del seu ús.
- Que es pugui viure amb seguretat jurídica, que les lleis siguin la norma de conducta i que ningú pugui defugir-les. Estic cansat de la impunitat davant d’actes incívics i vandàlics.
Vaig pensant amb moltes més coses que m’agradarien i d’altres que em molesten, comento els meus dubtes electorals amb gent propera i acabo decidint el meu vot poques hores abans de dipositar-lo a l’urna.
Tinc clar que prefereixo una democràcia imperfecta que els models dels salva patrias, però vist el panorama actual que Déu ens agafi confessats!
