Quan vaig arribar per primer cop a Atapuerca (Burgos) era el 1997 i bàsicament es treballava en quatre jaciments; a dia d’avui s’intervé en una desena: Sima del Elefante, Galería, Gran Dolina, Penal, Cueva Fantasma, ─ubicats tots ells a la Trinchera del Ferrocarril─, Cueva del Mirador, i els situats a la Cueva Mayor: Portalón, Sima de los Huesos, i Galería de las Estatuas interior i exterior, amb cronologies que van d’1,5 milions d’anys al neolític.
He vist créixer el projecte des que l’arqueòleg Eudald Carbonell va arribar a Tarragona el 1988 i m’explicava amb entusiasme la feina que duien a terme. Quan ens retrobàvem al setembre, després dels mesos d’estiu que ell havia empalmat fent treball de camp en diferents indrets, m’ensenyava fotos en paper, sobretot en blanc i negre, de les troballes que s’anaven produint a Atapuerca.
Amb passió em transmetia fa dècades que alguna cosa molt important estava passant en aquests jaciments. Ho vaig poder comprovar en aquella primera visita. Des de llavors hi he anat pràcticament cada any fins que va arribar la Covid, i m’he passat més de 30 anys escrivint notícies sobre Atapuerca.
He vist créixer el projecte des que l’arqueòleg Eudald Carbonell va arribar a Tarragona el 1988 i m’explicava amb entusiasme la feina que duien a terme
Al llarg de tot aquest temps, i en la meva estada aquest juliol, m’ha quedat clar que el projecte ha crescut d’una manera espectacular: en número de jaciments en els quals s’intervé, en expertesa i amplitud de disciplines que hi prenen part, en nombre de personal investigador i estudiantat d’arreu del món que hi excava, són molt nombrosos els grups socials que en gaudeixen amb les visites per a tots els públics...
Tothom vol anar a Atapuerca i aquest estiu aquest fet ha adoptat especial rellevància perquè l’any que ve acaba l’actual direcció del Proyecto Atapuerca, tancant-se així una etapa molt significativa, després de 45 anys. Amics i amigues, familiars, empresaris, patrocinadors, entitats, els qui estan de campaments o de colònies, congressistes, els polítics, viatgers, els mitjans de comunicació... es passegen per la Sierra i queden gratament sorpresos per les dimensions que ha assolit el projecte científic.
Les visites se solapen i Eudald Carbonell i José María Bermúdez de Castro, dos dels codirectors juntament amb Juan Luis Arsagua, fan mans i mànigues per la Trinchera del Ferrocarril per poder atendre a tothom com cal, amb la gran energia i cordialitat que sempre els caracteritza. Aquest juliol fins i tot hi ha hagut un diumenge durant el qual mig miler de persones van gaudir d’una visita VYP.
Tothom queda captivat per les impressionants infraestructures que faciliten l’excavació, però també per tot allò que s’ha generat al voltant de les troballes
Tots i totes rebien les pertinents explicacions que els propiciava personal investigador de l’Equipo de Investigación de Atapuerca (EIA) o monitors i monitores de la Fundación Atapuerca molt ben preparats. Per la seva banda, Juan Luis Arsuaga, al mateix temps, ensenyava els jaciments al famós cantant Jorge Drexler. Era impossible no anar per la Sierra i trobar-te a algú, però tot estava molt ben organitzat.
Tothom queda captivat per les impressionants infraestructures que faciliten l’excavació, però també per tot allò que s’ha generat al voltant de les troballes: parcs arqueològics, centres d’experimentació i d’investigació, l’oferta docent (graus, doctorats, màsters...), la Fundación Atapuerca, restaurants, llocs per dormir, el Museo de la Evolución Humana, productes diversos que hi porten la marca...
A més, s’ha fet cantera i ara toca el relleu generacional. Després d’un matí de diumenge molt atrafegat, dino amb l’Eudald i el José Mari mentre ens descelerem. Són molt conscients que el gran Equipo de Investigación de Atapuerca ha creat un projecte científic que és un referent mundial. L’any que ve deixen la codirecció perquè es van jubilant, però no els preocupa: han format al personal i fa anys que preparen aquest moment.
Parlant amb unes i altres, veus que tot està molt controlat i que hi ha molta il·lusió i consciència de que s’està al capdavant d’un projecte insòlit. Atapuerca és un cas de socialització de la ciència exemplar, que s’ha assolit sobretot perquè sempre hi ha hagut membres de l’EIA que han fet d’aquest projecte un dels motius principals de les seves històries de vida, han perseverat, i han lluitat amb totes les seves forces per fer-ho possible, captivats alhora per l’entusiasme i la militància dels codirectors, que han aconseguit que els seus somnis siguin els de tot l’equip, començant pel primer que va estar al capdavant, l’estimat paleontòleg Emiliano Aguirre.
Amb aquest substrat tan ric en saviesa i compromís amb la societat, Atapuerca s’ha convertit en un gran projecte científic de la humanitat -com afirma Carbonell amb fermesa-, i no hi ha dubte que, a més, albira un gran futur.
«La victoria más difícil es la victoria sobre uno mismo».
