Hi ha ‘malalties’ de les quals no volem que ens guareixin. La meva és la bibliomania. És a dir, la propensió exagerada a acumular llibres. M’agrada també el concepte japonès del tsundoku, tot i que no m’hi sento tan identificat. Es tracta d’un hàbit molt arrelat, vinculat a la bibliomania, que consisteix en adquirir tot tipus de material de lectura, per després amuntegar-lo arreu sense llegir-lo. D’aquí la meva reticència a vincular-me amb el terme: jo procuro llegir el que compro. O almenys ho intento. Tot i que no sempre ho aconsegueixo.
Reconec que tinc un punt de Diògenes bibliòfil. El llibre m’agrada per fullejar-lo, per estudiar-lo, per submergir-m’hi, per viure-hi una estona... Però també com a objecte. Com a part del mobiliari. Com a peça de col·lecció. Com a company de viatge. Com a espectador mut de la vida domèstica. Sempre he pensat que la llar és on viu la gent que més estimem. La família. Però una petita veu interior sempre em repeteix que també és allà on tenim els llibres. Recordo quan es va posar de moda l’autora i consultora Marie Kondo i el seu mètode d’organització vital, que sovint implicava desprendre’s d’objectes. Puc acceptar els beneficis de viatjar amb la maleta lleugera, no acumular massa i viure senzillament, però em veig incapaç de seguir aquest sistema amb els llibres. No puc abraçar-los, sentir que no em calen i dir adeu. Sempre calen. Sempre. Sempre... Potser sí que tinc tsundoku.
