No hi ha «morts naturals» a les rutes migratòries cap a Europa, ni són la conseqüència de decisions lliures i meditades, equiparables al teu propòsit de tenir un fill, estudiar Química o aprimar-te. La majoria de migrants han de triar entre saltar a Europa —travessant selva, desert i mar, guiats per màfies despietades— o patir guerra, violència, persecució o calamitats, situacions d’opressió i d’abusos, d’inseguretat i discriminació, de manca de projectes i de corrupció, que equivalen a una coacció gairebé insuperable per als qui somien una vida i un futur per ells i la seva família. Ningú és culpable per lluitar perquè els seus fills esdevinguin els següents Lamine Yamal o Najat El-Hachmi.
Mai la solució a l’etern embolic migratori provindrà de lleis més restrictives —com la que ja projecta França, l’etern país d’asil—, de la militarització de fronteres i del mar, o d’institucionalitzar el rebuig social. Ho tenim a la sang i a la història: les mateixes civilitzacions mediterrànies són un tapís ordit per migracions motivades per invasions, crisis, persecucions, guerres, fam —i el comerç, esclar—, com bé documenta David Abulafia, l’emèrit d’història mediterrània de Cambridge a la seva obra monumental The Great Sea.
Abulafia atribueix el rodar de la història a les decisions lliures dels homes i no tant als condicionants geogràfics o econòmics. Si enfoquem les migracions contemporànies des d’aquesta perspectiva, tan genuinament europea, potser reconeixerem que les condicions materials no determinen tant les nostres decisions —encara que sí que aclaparen les dels migrants— i que aquí tenim prou motiu per descartar remeis simplistes com la deportació. D’alguna manera, això és el que recorda Sílvia Albano, la jutgessa de la secció XVIII de Drets de les Persones i Immigració dels jutjats de Roma, que —basada en una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea d’aquest passat 4 d’octubre— ha declarat il·legal la deportació de migrants a Albània, tot desmuntant els plans de la Unió Europea de replicar el model de política migratoria de no veure-hi més enllà del nas.