La de l’avortament s’ha dit molts cops ha estat bandera de la gent pobre. De dones sense por capaces d’explicar que aquest era un problema per les que no podien pagar els serveis privats d’unes clíniques cares i acceptaven el risc de sistemes baratos que han causat moltes defuncions.
40.000 dones moren encara a l’any per avortaments primaris, amb mesures higièniques dubtoses, en habitacions fosques com un forat on la vergonya del «que diran si es sap», les força a baixar el cap aqui i en els països llunyans.
A aquesta alçada democràtica ningú podrà negar que el dret a avortar ha estat també l’expressió del coratge jovenil contra les societats velles, paternals i masclistes, basades en un ordre molt cristià que per sort només defensen ja catòlics u ortodoxes radicals, també vaticanistes il·lustrats capaços, de dir allò de que «matrimoni és el pacte entre un home i una dona pel qual l’home protegeix a la dona perquè tingui fills».
La procreació, quantitat i moment s’ha de poder elegir de forma lliure. Ho ha hagut de dir la ONU que també ha dit que l’avortament sense seguretat amenaça la vida de moltes dones mentre la dreta aixeca la bandera del dret a l’objecció de consciència dels metges: un 80% de metges objectors per raons de consciència a la ciutat de Roma són ben segur l’exemple.
Potser són tots creients de bona fe però el cert, no ens enganyem, és que l’avortament i el dret del fetus contra els drets de les dones s’ha convertit en bandera recurrent de tota l’ultradreta radical de la Unió Europea. Aquí i arreu del món en condicions pitjors, els casaments en edats juvenils, els embarassos prematurs i no sempre desitjats són instruments contra el dret d’elegir de les dones i el seu futur.
No són temes banals. Ningú recorda ja els intents del president Rajoy per modificar a l’Espanya del 2012 el dret a l’avortament? L’any 2020 els jutges de Polònia van aplicar els mateixos principis primant el dret del fetus que malformat ha de seguir vivint per decisió del Constitucional i a la Izabela, estirada en un llit d’hospital, la seva llei li va costar la vida confirmant, als trenta anys que la victòria de catòlics ultres i populistes radicals no té cap problema d’estómac.
D’això va el joc. És normal doncs que als socialistes europeus, liderats per l’espanyola Iratxe Garcia, els hagi costat molt confirmar aquest acord. Els populars (PPE) el donaven per fet des d’abans de Nadal quan el grup socialista va dir oficialment que no presentaria candidat. Sassoli, el president ja mort al que abans d’ahir el Parlament Europeu va dedicar un sentit homenatge, volia competir. No sabem fins a on la seva malaltia va influir en aquesta situació. Sabem que va demanar al seu grup una candidatura convincent, alternativa i amb un pacte amb l’esquerra i els Verds que permetés reunir suports dels lliberals progressistes. No serà així. Ni l’espanyola Sira Rego d’Izquierda Unida, candidata de l’esquerra europea, ni Alice Bah Kuhnke, exministre de Cultura del govern socialista de Suècia, han passat a la segona volta.
458 vots per l’antiavortista maltesa de 43 anys Roberta Metsola són molts vots. Els 101 per Alice Kuhnke i els 57 per Sira Rego són més que els dels seus grups però no han estat prous per qüestionar aquest pacte que deixa fora del joc presidencial als qui estan situats del costat progressista.
Els socialistes europeus han acceptat de reafirmar un pacte amb el PPe que garanteix dos anys i mig de presidentes i presidents de dretes a les institucions on Von der Leyen (PPE), Metsola (PPE) i Michel (liberals) són la representació institucional de més alt nivell que oferir als ciutadans.
Ho fan donant l’esquena als Verds i a l’esquerra europea amb la que governen a l’Estat com si en aquests moments el missatge que desitgen donar sigui que els grans partits no tenen diferències importants. Ells i elles sabran pot ser el que fan. Esperem que siguin convincents i sobre tot que aquest gest gratuït a les dretes, compartint vot també amb els del grup de Vox no sigui el principi de la seva extinció. Perquè Europa es això. Un espai en el qual es fa difícil criticar a Andalusia els pactes del PP i Cs amb Abascal i assegurar a Brussel·les que votar amb ells contra les candidates de l’esquerra i els Verds és una coincidència bellugada de manera exclusiva pel PPE.
