La tenora és un instrument nostre i nostrat, la prima donna de la cobla, un so melòdic profundament de fusta i brillantment metàl·lic. Felip Pedrell el fa empordanès, descendent de la xeremia i familiar de l’oboè. Fa constar al seu Diccionario técnico de la música –un imprescindible de 1894– que la reina Maria de Sicília es va embarcar l’any 1392 amb un grup de cambra de setze instruments –gairebé l’orquestra del Titanic– entre els quals hi havia «xelamies». Pep Ventura li va donar el gran rang i la música popular i la música simfònica es van trobar gràcies a Jordi Figaró, que va estrenar el primer concert per a tenora i orquestra, obra de Xavier Boliart, amb la Nacional de Catalunya, 1999.
Lluís Gual Gasull és deixeble de Figaró, el mestre per antonomàsia de l’instrument, i amb la tenora i els pentagrames ha fet tots els papers de l’auca: intèrpret en diferents formats, de cobla i camerístics, compositor, professor i productor discogràfic, el què també li ha permès estar al costat del bo i millor de la nostra música, d’Antoni Ros Marbà als dos grans Guinovart: Carles, el seu mestre d’anàlisi i composició, i Albert, amb qui ha tocat una obra d’ell, amb ell al piano.
Lluís Gual Gasull ha fet tots els papers de l’auca de l’instru-ment: intèrpret en diferents formats, de cobla i camerís-tics, compositor, professor i productor discogràfic
Avui a dos quarts de vuit, Lluís Gual estrena una obra a la Fundació Pau Casals del Vendrell. És un encàrrec del Trio Les Baules, tres dones: soprano, violoncel i guitarra, que interpretaran les recreacions de Gual de La dama d’Aragó, El testament d’Amèlia i La filadora, tres peces del Cançoner Popular de L’Avenç, recopilades el 1909. Gual està allò que ara en diuen on fire, tot just l’Ensemble de Saxofons del Conservatori de Barcelona li va estrenar el proppassat 2 de juny una inspiradíssima Sinfonietta, dirigida per Miquel Bofill, el seu mestre de saxofon... Que naturalment Gual també toca.
Serà interessant veure com canten una soprano i un violó i com la guitarra lliga els dos instruments que diuen els tractats d’instrumentació que s’assemblen més. El que està garantit és que hi haurà inspiració i eufonia en temps on si ets jove i vols ser musicalment algú, sembla que hagi de prescriure la cacofonia, que és ben altra cosa que la sana dissonància.
Acabo agraint a en Lluís Gual el treball increïble de recopilar versions en spotify de les obres que surten al meu llibre La Sinfonía de la libertat (Debate, 2018): 40 hores de música!
Molta sort aquest vespre a la casa del mestre de tots nosaltres.
«No se puede separar la música de la vida».
