L’altre dia, passejant pel carrer Lleida de Tarragona, vaig trobar la Tina López. La Tina va ser la meva secretària quan estava de director al Diari de Tarragona. Fa anys que està jubilada, però fa molt goig.
Va més pinxa que un gínjol. És vídua i viu sola. M’ho explica mig resignada, mig satisfeta, pel fet que no hi ha ningú que l’emprenyi.
M’ha recordat un relat de Joan Cavallé a Les benaurances: «Als matrimonis és millor que primer mori ell. La viuda sap cuidar-se. Un viudo només serveix per fer llàstima. O nosa». La Tina governava la Secretaria del Diari amb mà de ferro. Quan li demanava que no em molestés ningú, custodiava el meu despatx amb més fermesa que un ostiari de l’antiga Roma.
Ningú en parla, ningú se’n recorda, però són fonamentals per fer la feina. Les secretàries o els secretaris mai estan prou reconeguts
La Tina, però, malgrat el seu posat esquerp, amagava la tendresa d’una marassa. Moltes companyes s’hi refugiaven quan venien mal dades per algun problema de la feina o de la vida privada. He volgut fer aquest elogi de la Tina perquè sempre, quan parlem dels diaris només ens recorden dels periodistes, però hi ha molta altra gent que fa possible la feina. Gràcies, Tina.