Recordo que, quan era petit, un dia al mes, la padrina Bepeta es preparava per rebre la capella portàtil amb anses que la Macota, la veïna de la torre del costat, li lliurava com un tresor. La padrina preparava un espai a la vitrina del menjador per ubicar la capella transportable que durant un període de temps presidiria l’estança principal de casa, amb el posat displicent del padrí. Pensava que aquest costum havia desaparegut del tot, però en un reportatge de María Cedrón a La Voz de Galicia he llegit que a San Vicente de Cubelas, parròquia del municipi gallec de Ribadeo, encara perdura la tradició instaurada pels franciscans en el segle XV, però estan amoïnats perquè gairebé no queden habitants per fer rodar l’oratori. La devoció era variable segons el fervor de cada casa.
Pensava que el costum havia desaparegut però he vist que a San Vicente de Cubelas, a Galícia, encara perdura
Alguns encenien espelmes. D’altres dipositaven un donatiu en la guardiola que la capella portava annexa. En aquest cas, segons explica la veïna de Casa da Viuda que encara venera l’esglesiola errant, s’aprofitava per demanar al sant viatger «salut, sort i pau, per aquest ordre». Una demanda més vigent que mai, sobretot en la tercera de les peticions.
