Ironies del destí, Xavier Amorós va morir el 18 de juliol, vuitanta-sis anys després de la nefasta data que va marcar la vida de molts homes i moltes dones d’una generació, ara a punt d’extingir-se. Em vaig assabentar de la seva mort estant de vacances, lluny de casa. Potser aquesta llunyania va fer que, per uns instants, la seva absència per sempre em semblés irreal.
M’agradava imaginar que compliria els cent anys i li va faltar només una mica menys de nou mesos. L’imaginava una mica com el coronel Aureliano Buendía, salvant totes les distàncies entre un home real i el protagonista de Cien años de soledad, una de les millors obres de Gabriel García Márquez, perquè la història dels darrers cent anys de Reus i de Catalunya es podia explicar a través d’ell i de la seva obra extensa i variada. Ha estat un home que ha viscut -sovint implicant-se de manera intensa- una guerra civil, una transició, un procés d’independència, una pandèmia...
M’intrigava que un dia va decidir no publicar mai més ni un sol poema i ho va complir. El motiu d’aquesta decisió no em va quedar mai clar. Va escriure poesia, teatre, novel·la i articles d’opinió. Uns articles que m’agradava llegir, ja fossin d’anys enrere o actuals.
Recordo que ens vam conèixer quan venia a visitar al Quico a l’Ajuntament de Reus. Un dia li vaig dir que m’agradava llegir i escriure i des de llavors em venia a veure de tant en tant. Una de les seves visites va ser màgica.
Un 7 d’agost es va presentar al despatx amb un munt de llibres seus, signats i dedicats, i me’ls va regalar. Em vaig quedar impressionada! Li vaig dir que era el dia del meu aniversari i va exclamar sorprès: «Avui també és l’aniversari de la meva dona! És per això que he passat per aquí abans d’anar al restaurant a dinar». Evidentment no en sabia res.
Anys més tard, quan ja sortia poc al carrer, el vaig anar a visitar algun cop a casa seva, acompanyada de la Isabel. Conversàvem durant hores. El recordo poc amic de les noves tecnologies, que trobava supèrflues.
Amb la seva mort, la setmana passada, hem perdut un savi autèntic, i ja en queden pocs en aquests temps també estranys. Per sort, va rebre molts reconeixements en vida i va poder gaudir del fet que la Biblioteca Central de Reus porta el seu nom. D’ara endavant, el podrem llegir i recordar.
