Al final ho han perpetrat, un Tribunal Constitucional dividit i polititzat ha prohibit continuar al Senat el debat i la votació d’una iniciativa legislativa. Ho ha fet amb membres amb el mandat caducat, i amb magistrats que han participat en el debat i votació de les seves pròpies recusacions, quan hi tenien un
interès personal i directe, donat que de prosperar la reforma quedaven automàticament cessats, ignorant el més elemental principi del dret d’abstenir-se quan hi ha conflicte d’interessos.
Que la presidenta del Congrés i el president del Senat hagin acatat el requeriment del Tribunal Constitucional que paralitza una tramitació parlamentària ha estat la culminació patètica de la nova crisi constitucional que està vivint l’Estat. Els presidents d’ambdues cambres, si complissin la seva obligació institucional com a màxims representants del poder legislatiu, no haguessin hagut ni tan sols d’admetre la notificació del Tribunal, tal i com fèiem al Parlament, perquè en un estat de dret amb separació de poders els parlaments son inviolables. La inviolabilitat dels parlaments i l’autonomia del seu funcionament els protegeixen de qualsevol interferència dels altres poders de l’estat, perquè és en els parlaments on rau la sobirania popular, on el representants del poble escollits de forma directa per la ciutadania exerceixen el poder legislatiu, poder primigeni en una democràcia.
Un Tribunal Constitucional dividit i polititzat ha prohibit continuar al Senat el debat i la votació d’una iniciativa legislativa. Ho ha fet amb membres amb el mandat caducat, i amb magistrats que han participat en la votació de les seves pròpies recusacions
Aquestes interferències dels tribunals en els parlaments no son noves a l’Estat, ja les han viscut el parlaments d’Astúries i del País Basc. També han estat constants les ingerències del Tribunal Constitucional al Parlament de Catalunya, impedint la investidura de presidents de la Generalitat o debats parlamentaris sobre autodeterminació o reprovació de la monarquia. Aquests requeriments han donat lloc a portar les Meses del Parlament davant dels tribunals per una suposada desobediència. Acusació que en el darrer judici a la Mesa no va prosperar.
Hi ha però una diferència rellevant, si be els diputats dels parlaments dits autonòmics gaudeixen d’inviolabilitat i immunitat, com els del Congrés i el Senat, poden ser processats sense necessitat de tramitar un suplicatori, a diferència dels de les Corts Generals. Per tant, encara que els presidents del Congrés i el Senat no complissin el requeriment rebut de paralitzar el debat i votació de la reforma sobre les majories per nomenar els magistrats del Constitucional, no podrien ser jutjats sense l’autorització de les respectives cambres. Però com en el cas del Parlament de Catalunya, no hi ha desobediència quan de complir el requeriment del Tribunal Constitucional es vulnerarien drets fonamentals en una democràcia i les normes de funcionament d’un estat de dret i de la separació de poders, i s’incompliria la jurisprudència del TEDH, màxim tribunal europeu i que obliga també al Tribunal Constitucional.
Aquestes interferències dels tribunals en els parlaments no son noves a l’Estat, ja les han viscut el parlaments d’Astúries, del País Basc i de Catalunya
Aquesta concepció formalista de l’estat de dret del Tribunal Constitucional, que ignora el fonament democràtic de la separació de poders com a garant dels drets de participació política d’electes i electors, deriva de la reforma de la seva llei orgànica de 2015, atorgant-li facultat executives, que no tenen paral·lelisme en cap altre estat europeu i la Comissió de Venècia va qüestionar. No podem obviar que aquesta reforma, junt amb altres iniciatives legislatives de 2015, com la Llei Mordassa, va ser feta ad hoc per combatre l’independentisme, i ara els que l’aplaudien quan s’aplicava als catalans, quan en son les víctimes, s’esquincen farisaicament les vestidures. Quan deixes anar el drac s’acabarà menjant tots els xais.
