Que els temes que afecten a la indústria, a la seva competitivitat i, per tant, a la seva supervivència desapareguin del debat públic no és un fenomen nou. És alarmant comprovar com queden fora del debat qüestions on ens juguem bona part del nostre futur, la nostra qualitat de vida i la nostra prosperitat com a territori.
Fent un repàs als missatges electorals dels diversos partits crida poderosament l’atenció la falta de propostes per assegurar la competitivitat del que és el principal motor econòmic de les nostres comarques: el sector químic.
És una alarmant falta de responsabilitat política que un teixit industrial que dona feina a més de 30.000 persones a les nostres comarques només sigui matèria electoral per parlar de seguretat, que és un tema vital que els que formem part d’aquesta indústria portem al nostre ADN i exerceix de prioritat en tot el que fem.
Però als polítics els surt a compte atiar el foc de la seguretat erigint-se com a grans vigilants del sector perquè algunes coses que malauradament han passat no tornin a fer-ho, encara que a la pràctica hagin fet ben poca cosa també en aquest delicat àmbit. Fast food, en definitiva.
El sector químic afronta en els propers anys el que segurament és el repte més important des que va arribar a les comarques de Tarragona: la descarbonització. Un canvi de paradigma global que suposa la transformació de bona part dels seus processos i operacions.
És una alarmant falta de responsabilitat política que un teixit industrial que dona feina a més de 30.000 persones només sigui matèria electoral per parlar de seguretat
Un repte que és, també, i cal subratllar-ho, una oportunitat. Tarragona és referent en la química i en la indústria i té al seu davant l’oportunitat de ser-ho també en aquest camp, com demostren projectes com la Vall de l’Hidrogen i el Centre per a la Descarbonització de la Indústria.
Si les coses es fan bé, aquest repte pot suposar, i no és poca cosa, que el sector químic pugui seguir sent en els propers anys la gran palanca de desenvolupament econòmic i social del nostre territori.
Els sindicats vetllarem perquè, si això passa, el primer terme d’aquesta afirmació provoqui el segon, com sempre hem fet. Però per a que això sigui possible, les empreses i els treballadors necessitem suport de les administracions, també de les locals, que són les que es renoven en uns dies.
Els ajuntaments, a diferència d’altres governs, no viuen d’esquena a aquesta realitat, perquè bona part dels veïns dels seus municipis treballen al sector químic i perquè les fàbriques són als seus termes municipals, amb tot el que això comporta a nivell de relacions administratives i també d’ingressos per a les arques municipals.
Per això, de la mateixa manera que fan d’altaveu dels interessos dels ciutadans en altres àmbits davant d’administracions superiors, ho han de fer també per reclamar amb contundència el que la química necessita.
De la mateixa manera que fan d’altaveu dels interessos dels ciutadans en altres àmbits, ho han de fer també per reclamar amb contundència el que la química necessita
Per posar alguns exemples: per migrar cap a l’hidrogen verd al territori caldrà desplegar més parcs de generació d’energia renovable; és necessari també millorar la xarxa d’infraestructures elèctriques perquè pugui suportar l’electrificació de processos; grans projectes com els que hi ha sobre la taula necessitaran ajudes públiques i agilitat administrativa per materialitzar-se en els timings que exigeix la situació; els costos energètics han de disminuir, sigui via l’esperada directiva europea de les xarxes tancades o via altres mesures de contenció dels preus; tenim pendents d’acabar infraestructures ferroviàries i viàries decisives per a la competitivitat del sector, com és el cas del Corredor Mediterrani o l’autovia A-27; etc.
El sector químic, doncs, també se la juga a les urnes el 28 de maig. Perquè si aquestes qüestions no avancen, no podrà seguir sent competitiu mentre encara aquests reptes que són, no ho oblidem, d’interès general.
Perquè serà des de la química que arribaran bona part de les solucions que necessitem en els àmbits de la descarbonització, la transició energètica, l’economia circular i, en definitiva, de la sostenibilitat. I aquí és on la política hauria de fer un esforç també important: el de la pedagogia.
Explicar-li a la societat aquesta evidència també pot guanyar vots, perquè la química també vota, i el seu pes específic a la nostra àrea no és petit, però sobretot és un exercici de responsabilitat. Però segurament no és fast food. Sabrem preparar plats més elaborats a les cuines polítiques del nostre territori? Ens convé molt a tots.