Tancar els ulls i sentir aquella pau. Aquell soroll i aquella olor tant d’estiu, tant d’agost. El nen té poc més de dos anys i vol jugar amb la sorra. A nosaltres no ens agrada massa. A ell, li molesta als peus i li agrada al mateix temps.
Està descobrint el món. Es vol menjar el món. El vent bufa i les onades peten fort. Canalla amb bicicleta i patinets, i algun desobedient que arrenca a córrer, intentant – i sovint aconseguint– desesperar els seus pares. Respiro fons i penso. Penso en aquests moments. En les dificultats que la vida et porta com una bufetada, en els reptes que entomes amb més força que mai i en tot allò que t’il·lusiona. Penso en la família, en com em necessita, i en com els necessito. El sol es comença a amagar i la lluna treu el cap, encara amb la claror del dia. Sento la veu del petit que la saluda i entona la cançó que ja ha après.
Torno al món, li donem la mà entre tots dos, deixem enrere el mar i continuem passejant. Avui toca pizza? Fem un gelat? Anem a saltar? Pugem al carrusel? Moments d’estiu. Reflexiono i penso que allò és tan sols un parèntesi i que la rutina ja és aquí. També ho necessitem. Nous reptes, noves oportunitats i nous aprenentatges. Miro endavant, se m’humitegen els ulls i desitjo un curs ple d’èxits, de projectes i de molta salut. També créixer al seu costat. Donar la mà al petit i ensenyar-li cançons, divertir-nos. I preparar-lo per la vida.
