Aquests dies estem veient imatges terribles. Desastres naturals i humans que ens posen els pèls de punta. Se’ns omplen els ulls de llàgrimes. I tot plegat per l’aigua. Pel temporal violent. I, segurament, també pel temporal mal gestionat. No estem preparats per tot això. I el que és pitjor, catàstrofes com aquestes ens recorden que la mort pot venir en qualsevol moment. Que això que es diu vida pot acabar de sobte. Perquè sabíem que venia un temporal, però poc ens pensàvem que seria d’aquesta envergadura. I aquesta DANA ja arrossega més de 140 morts. Persones que han tingut la mala sort de patir una tragèdia que els ha tallat el camí de la vida. I això ens fa por. Se’ns encongeix el cor i pensem que ens prenem les coses massa a pit, que hem de relativitzar, que la vida són dos dies i que necessitem gaudir una mica més de la nostra gent, dels petits moments. Perquè tot es pot acabar de sobte i no sabem si serà avui. Són aquells petits tòpics que ens repetim quan hi ha una tragèdia, i que l’endemà tornem a oblidar. Així vivim, en bucle.
Però també val la pena que deixem enrere les emocions i analitzem què ha passat. Perquè ja no som un país de clima tan suau i estable. Venim avisats i alertats. Ens hem de preparar. I necessitem poder confiar en qui ens lidera. Amb una mica més de prevenció, potser aconseguirem que la mala sort ens esquivi.
