El xiclet de Tor encara dura. Carles Porta i el seu equip han estat molt hàbils generant una sèrie que sembla de ficció –i d’aquelles que enganxen– a partir de les anades i vingudes d’aquell grup de gent que vivia enmig d’enveges i assassinats a la muntanya maleïda del Pirineu. Perquè Tor ens ha atrapat una mica a tots, d’una manera o d’una altra. Aquesta primavera i estiu, el petit poble s’ha convertit en un del principals destins turístics de les nostres vacances. Tor, 13 cases i 3 morts, és el llibre que vaig llegir a la universitat cap al 2008. I enguany m’hi he retrobat a través de Crims.
No tinc massa temps per veure la tele, confesso, i tenim el serial una mica a mitges. Però aquest dijous, engeguem TV3 i ens ho tornem a trobar. Crec que és important reconèixer el que ha fet Carles Porta amb les històries de crònica negra. Ha fet de la tragèdia real veritables sèries que encaixen amb Netflix a la perfecció. S’ha convertit en un fenomen, com va fer en el seu dia Quim Masferrer amb El Foraster, salvant totes les distàncies i sabent que es troba a l’altre cantó dels gèneres. Però no deixen de ser realitats una mica paral·leles i troben ganxo a la mateixa vida. O en el cas de Porta, a les històries de mort.
